Qui Som? Conferències Cursos Carles M. Espinalt Bibliografia Notícies
Text
 

Carles 







En motiu del 20è aniversari

de la seva mort,

dediquem aquest any

el seu Homenatge

amb els

següents escrits:



Carles Muñoz Espinalt davant del Monument a Pau Claris 1992


INDEX

Nati Muñoz-Espinalt
Imma Albó
Víctor Alexandre
Xavier Alsina Casals
Agustí Barrera
Josep Batalla
Albert Bertrana i Bernaus
Jordi Bilbeny
Margarita Bisart
Artur Bladé i Font
Enric Borràs
Salvador Brulles i Moragues
Alba Bullich
Tessa Calders i Artís
Manuel Cardeña i Coma
Salvador Cardús i Ros
Víctor Castells
Rafael Català i Dalmau
Josep Colobrant
Jose Maria Costa Bueno
Delfí Dalmau i Argemir
Mossèn Josep Dalmau
Vicent Davó
Santiago Espot
Marta Feller i Soler
Ramiro Fernandez
E.Ferrer Garriga
Quim Gibert
Daniela Grau Humbert
Pere Masó i Panella
Jordi Miravet
Joan Miró Andreu
Rosa Maria Moliner
Jordi Morera i Jansà
Pep Musté
Ferran Novella-Hidalgo
M.Rosa Panadès
Joan Panadès Muñoz
Xavier Pla Lluch
Josep Planxart i Martori
Hilari Raguer
Mariona Ratera Bullich
Jordi Romaguera
Jesús de la Rosa Anglès
Ramon Sangles i Moles
Alfons Serra
Jordi Solé i Camardons
Enric Torner i Ibañez
Enric Torner Mondragón
Josep M. Valero Martínez
Josep M. Vall i Comaposada
Josep M. Vall i Cot

            

CARLES M. ESPINALT
Mestre de mestres
Per Nati Muñoz-Espinalt


Presidenta de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica

Carles Muñoz Espinalt, ja fa vint anys que ja no està entre nosaltres i al estudiar la seva trajectòria admirem la seva gran capacitat de treball, dominava en profunditat diferents facetes professionals i la seva originalitat era una renovada interpretació.

Els seus deixebles som conscients que ens ha deixat el llistó molt alt.

Haig de dir que m’he imposat una doble responsabilitat, com a filla li he d’agrair que fos un pare protector, però no limitador, em va fer raonar incentivant-me el sentit analític sempre amb un diàleg tranquil i amb sentit de l’humor. Ser honrada amb el propi treball i el dels altres, sense fer drames ni grans escarafalls. L’havia escoltat dir a alguna dels les seves deixebles “Viure no és dramatitzar”. La seva mort sobtada ens va deixar, a la família, desolats però en contra aquesta realitat que la vida ens portava, no podíem lluitar, però sí com a deixeble portant els seus papers i sempre asseguda a la primera fila, anotant i gravant les seves paraules, participant en tots els seminaris i cursos de Psicoestética aplicada a la moda, perruqueria, sabateria, joieria, oratòria, direcció d’empresa, direcció política que Carles Muñoz Espinalt havia realitzat. Podia seguir ensenyant la seva magnífica obra perquè no quedés al lloc dels llims, esperant que algú la descobrís i els seus llibres quedessin emmagatzemant pols en les prestatgeries de les biblioteques.

Gràcies a alguns deixebles de la psicoestètica amb la seva aliança, consideració i el seu saber bon fer, varem poder continuar les activitats de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica Carles Muñoz Espinalt. Repassant ràpidament les activitats que s’han fet en aquests vint anys sense enumerar-les, el seu balanç no està gens malament.

S’han pronunciat centenars de conferències en el Centre d’Estudis de la Psicoestètica, però també en escoles de pares, associacions, centres culturals de diferents indrets de Catalunya, Castelló de la Plana, València. A l’Associació fa vint anys, que durant cada quinze dies, es fan conferencies o projeccions de vídeo–conferències de Carles Muñoz Espinalt, ara ja informatitzades i reconvertides en DVD per facilitar la seva projecció i al mateix temps salvar-les del deteriorament. També es fan presentacions de llibres d’escriptors de diferents camps professionals, tots ells de primera fila de Catalunya, Però si això no fos suficient hem editat i reeditat llibres de Muñoz Espinalt fent diferents actes de presentació de cada llibre. Programes de Ràdio, cursos de Psicoestètica.

No fa ni una setmana vaig tenir un diàleg radiofònic sobre Psicoestètica de la seducció, al locutor li va crear tant d’interès que el programa estava previst amb trenta minuts i es va allargar fins a tres quarts d’hora, si no fos que la ràdio mana, el temps de la programació, encara estaríem parlant.
Això no seria res sense el bagatge que ens va transmetre l’exemple de Carles Muñoz Espinalt amb la seva gran oratòria. Ens deia que l’oratòria és la base de la democràcia, hi afegia amb una bona capacitat d’expressió és la clau d’una direcció d’èxit empresarial i la clau que obre les portes a un venedor.

La seva habilitat pel dibuix –que aquí els demostrem– el va portar a analitzar els dibuixos a ser un expert en la psicologia de l’art. Fou el primer en realitzar el test de l’arbre amb gran èxit. Els seus llibres de test són imprescindibles pel coneixement de les aptituds del ser humà de forma fàcil i amena.

Va crear escola en el camp de la grafologia coneguda com “Escola grafològica de Barcelona” per les seves aportacions en aquesta disciplina i la seva metodologia grafològica, actualment els seus alumnes poden seguir fent anilisis de lletras amb éxit. Els seus estudis grafològics eren precisos, talment com una radiografía de la personalitat del analitzat. Els seus alumnes, graciés aixó, hem pogut seguir amb éxit l´analisis de les lletras.

La seva obra, més original, és la nova interpretació del ser humà, li va donar el nom de Psicoestètica. La seva extensa metodologia de quatre cents quaranta tres gràfics ens permet definir-la com a ciència sense cap temor d’exageració. Els seus gràfics s’han de saber explicar per no desvirtuar la seva interpretació, però amb la seva aplicació enfortim la voluntat, aguditzem la intel•ligència i temperen els sentiments perquè no ofeguin la intel•ligència, tot això s’aconsegueix amb la gestoteràpia, modelant la forma i l’expressió es canvien les actituds.

La Psicoestètica aplicada a la moda podem comprovar que les motivacions que ell va desenvolupar es mantenen vigents. Les línees poden canviar com la moda reclama, però les peces es mantenen amb la intencionalitat que ell va explicar.

Tota aquesta obra plena de passió per potenciar el ser humà la va posar al servei de la seva estimada i maltractada Catalunya.

Reconec que la missió que ens proposem els que apliquem la Psicoestètica a les diferents professions és ambiciosa, en aquests moments de desconcert.

Muñoz Espinalt havia publicat en el llibre «Frases Motivacionals» : ”Cada pas cap endavant és lliçó i coratge. Cada pas cap endavant potencia les nostres possibilitats, i ens enforteix l’esperit”.

Així ens ensenya que amb el reforçat caràcter, iniciativa, persistència, esforç, il•lusions renovades, sense caure en lo il•lusori, el futur pot estar ple de possibilitats.

Dibuix original de Carles Muñoz Espinalt

DOCUMENT HISTÓRIC

En els anys 50 l´única manera de reunir-se en ple franquisme, era organitzar penyes literaries i artístiques, és una prova aquesta fotografia del any 1956 de la Penya de Regina Opisso, novelista i el seu espòs, que era del mon editorial. Al centre amb ells Llucieta Cañá, escriptora,i locutora de radio i gran promotora de pintors i literats.

Al costat dret un jove Carles Muñoz Espinalt i al seu costat el pintor Josep Rovira. A l´esquerra dirigint el grup per la fotografia Ricardo Opisso reconegut dibuixant i germà de Regina Opisso.

 

CARLES M. ESPINALT, GUIA DE CATALANITAT

El proper dos de març farà vint anys de la mort de Carles M. Espinalt.
Vaig fer en aquells dies un escrit que va publicar el setmanari El Vallenc el dinou de març de 1993 amb el títol: “Sempre en el nostre record! Carles M. Espinalt”.

Avui, passat aquest espai de temps, el record continua ben viu doncs el seu mestratge, la seva dialèctica i el seu saber impactaven i marcaven a molts dels que vàrem tenir l’oportunitat de tractar-lo.

En aquell escrit vaig plasmar la meva admiració i el meu afecte valorant la seva figura com un gran intel•lectual, un pensador, un català que creia en Catalunya i els catalans, un avançat al seu temps. Com a proba de la validesa d’aquestes afirmacions que vaig escriure, cal recordar que va ser el primer artífex a plantejar la necessitat que els Parlaments de Catalunya convoquin un plebiscit on els catalans puguem decidir el nostre futur com a nació.

Muñoz Espinalt va ser i continua sent una figura que es va oposar a les tendències que avui encara imperen:

- Sense buscar amb frisança les recomanacions, sabé viure sense padrins.

- Davant els que tenen l’angoixosa necessitat de tenir “oficialment” assegurada la vida i l’esdevenidor i progressen sobre les caselles d’un escalafó, ell progressà sobre la creativitat i l’empresa personal.

- En contra de la mentalitat d’empleomania, que encobreix el mal professional, i que “recorre a l’adulació constant, es mou per influències i viu pendent de les “amistats ben relacionades”, ell visqué del seu treball i del seu saber.

- En contra de nacions i estaments socials que viuen en el clima de favoritismes, influències i col•locacions, i els fa vergonya guanyar-se la vida per propi esforç, Muñoz Espinalt se la guanyava amb la seva vàlua professional. Recordem que en contrapartida, guanyar-se la vida amb la qualitat professional ell deia: “no aguditza fins a la despersonalització la sensació d’inseguretat davant el propi futur”.

- Tingué afany de perfecció. Es replantejà i revisà les coses del seu ofici, i a la vegada, fou respectuós amb el passat, amb la tradició i amb l’obra d’altres persones. Això sí, desconfià de la rutina i el “sempre s’ha fet així”. No improvisà. Fou incòmode. No va ser oportunista, sinó que creà oportunitats.
- No fou pobre d’esperit. No fou sedentari. Fou emprenedor.

- Sabé fer equips, sabé fer deixebles. Fou admirat i envejat pels seus contemporanis. Sabé anar amb gent que ha volgut treballar amb ell i que els ha fet créixer al seu voltant. Els ha promogut, i com si encara fos viu, aglutina avui als qui estudiem, defensem i apliquem el seu pensament en l’Associació de Practicants de la Psicoestètica que ell va crear i que continua present i està dirigida per la seva filla Nati Muñoz-Espinalt.

Vaig cloure aquell article amb aquestes paraules: “En l’OBRA ESCRITA es pregunta Carles M. Espinalt: “me n’he sortit? Com que les idees, des del moment de la sembra, solen tardar trenta o quaranta anys a granar, el temps dirà fins on se m’ha fet cas. Si els comptes no em fallen, l’hora està al caure”.”

En la nostra Història els catalans majoritàriament han seguit a dos Carles: primer a Carles d’Àustria i en el passat recent a Carles Marx, “profetes” que no són de la terra, - i així ens ha anat la història. Penso i crec que si seguim a Carles Muñoz Espinalt assolirem una Catalunya rica, neta i lliure. L’hora de la vital decisió s’acosta.

Acabo aquest escrit de record amb unes paraules de Josep Mª Batista i Roca que ell considerava el seu mestre i model de patriotisme. Són les que finalitzen el seu fonamental llibre titulat “LA DESINTEGRACIÓ D’ESPANYA I LES IDEES DE TOYNBEE”:

“Per a mi en la decisió a prendre no hi ha dubte. I per a tu, català?”

Josep Batalla
Arquitecte psicoesteta

D´esquerra a dreta, Josep Batalla, Nati Muñoz-Espinalt i Jordi Morera Jansà

Miscel•lània

CINC NOVETATS EN L’ INDEPENDENTISME CATALÀ

Parteixo de la base que els catalans no hem acceptat mai la derrota del 1714 i per això celebrem cada any l’Onze de Setembre com a Diada Nacional. La Constitució del 1978, que branden a tort i a dret, la vam votar per por, i la por irresistible, en les votacions com en el matrimoni, és causa de nul•litat. Però els últims anys s’han produït novetats importants pel que fa a l’Independentisme català.

Primera novetat: ara veiem la independència possible. Donàvem per descomptat que no hi havia res a fer, i durant molt de temps –segles!– quan algú ens parlava de la independència responíem: “Tant de bo!. Què més voldríem” La novetat és que, sobretot pels canvis produïts en el context internacional, ara ho veiem perfectament factible. Diuen que el fet demostra la possibilitat. El 1989, en un seminari d’imatge motivacional organitzat pel professor Carles Muñoz Espinalt (de la mort del qual el 2 de març farà vint anys) vaig recordar el viatge de l’etnòleg suec Thor Heyerdahl i uns companys en una balsa, la Kon-Tiki, des del Perú fins a la Polinèsia. Heyerdahl sostenia que els polinesis procedien del continent americà i li objectaven que amb els mitjans de navegació d’aquell temps la travessa del Pacífic era impossible. Fet el viatge, va dir, modestament, que l’èxit d’aquell viatge no demostrava la seva teoria; sinó només que no era vàlida l’única raó que donaven contra la teoria, o sigui, que era impossible. També, contra l’opinió massa generalitzada que la independència catalana és impossible, jo invitava a demostrar la possibilitat amb el fet, i acabava preguntant: “Qui s’embarca a la Kon-Tiki?”

Segona: no tenim por de dir públicament què volem. Hem patit massa temps el que Muñoz Espinalt anomenava “la síndrome de gos apallissat”. La secular repressió, que el General Prim va tenir el coratge de denunciar a les Corts, ens havia emmudit, però ara hem comprovat que podem dir clar i català què pensem i què volem, i no passa res. En això ha estat un punt d’inflexió la consulta popular d’Arenys de Munt, La proporció entre els partidaris de la independència i els adversaris va ser tan contundent com la que resultaria més endavant entre la massiva manifestació de la Diada i la miserable assistència a la convocatòria espanyolista del 12 d’octubre següent, que ni va poder omplir la Plaça de Catalunya.

Tercera: ja no es pot dir que sigui un impuls romàntic i sentimental de quatre somiatruites titllats d’irresponsables.
Veiem que hi ha un estol de persones molt preparades, professors a les més prestigioses universitats del país i de l’estranger, experts no sols en història, sinó també en dret constitucional, dret administratiu, dret internacional, economia, relacions públiques i mitjans de comunicació, que estudien religiosament la situació actual, preveuen les dificultats que trobarem, sospesen els passos que caldrà fer i preparen minuciosament el full de ruta.

Quarta: en els últims anys les successives enquestes d’opinió han mostrat un increment constant dels partidaris de tenir un estat propi dins de la Unió europea. Després de les eleccions del 25 de novembre, alguns han pensat que ja s’havia tocat sostre, o fins i tot que s’havia retrocedit, quan la realitat és que s’ha produït un desplaçament del nacionalisme cap a la tendència més radical. Per una sola vegada donaré la raó a l’Aznar, quan va comentar que no compartia els alegrois de Rajoy i Cospedal que exultaven pel resultat electoral, perquè –deia Aznar– la situació ha empitjorat. No veig raons per pensar que la línia ascendent s’hagi de trencar. Més encara una important novetat, que pot resultar decisiva, és que als nacionalistes per raons identitàries i històriques se n’hi estan afegint d’altres moguts per raons econòmiques: els immigrants, i fills d’immigrants, que no es creuen la mentidera propaganda espanyolista que els assegura que en una Catalunya independent perdran les pensions, els castigaran si parlen en castellà i patiran tota mena de perjudicis, sinó que han viscut clar que, al contrari, deslliurats de la sagnia de l’espoli fiscal, rebran millors prestacions socials educatives i les rodalies funcionaran millor. És una motivació que impulsa encara més els de convicció identitària, però que, a més, està incorporant a l’opció independentista molts empiristes no identitaris.

I cinquena, la més important: el procés sobiranista ja no admet marxa enrere, perquè amb tantes mentides, promeses incomplertes i maniobres brutes, ja no ens podem creure res del que ens diguin, prometin o proposin els polítics espanyols. Ni els que governen ni els de l’oposició, ja que pel que fa a Catalunya tots pensen igual i es donen a una demagògia desenfrenada perquè saben que anant contra Catalunya tots els seus electors els aplaudeixen. Ja han fet tard per invitar al diàleg i inventar fórmules, com allò que en diuen federalisme, que ni ells s’ho creuen. No ens en podem fiar. Per a nosaltres ja ha passat el temps de negociar. Ara és l’hora de, simplement, proclamar i notificar.

Hilari Raguer
Historiador, Monjo de Montserrat

Presentació del llibre: Ser independentista no és cap pecat,
del Pare Hilari Raguer, a la seu de l´Associació, el 14 de gener del 2013

Miscel•lània

Recordar, no oblidar, més que un deure, és una obligació.

El record a Carles Muñoz Espinalt ha d’ésser un mitja per enfortir el nostre esperit de deslliurança. Com ell volia i desitjava, Catalunya ha iniciat el seu camí cap a la seva sobirania.
Confiem que aquesta sigui aviat una realitat.

Josep Blanxart i Martori

Sala d´actes Ajuntament de Montesquiu, any 2009
d´esquerra a dreta Xavier Soler regidor de cultura, Nati Muñoz-Espinalt,
l´homenatjat Josep Blanxart i Martori, Agustí Barrera i Pep Musté.

Miscel•lània

EL MEU RECORD DE CARLES MUÑOZ ESPINALT

Quan jo era un jovenet amb vint anys i escaig vaig tenir-hi uns contactes força seguits. A casa hi teníem una bona relació de tipus professional i sovint anava a la seva, a la Rambla de Catalunya, i m'atenia, ja sigui per recollir el material que li portava, ja sigui per lliurar-me els seus treballs.

Recordo que m'atenia amb amabilitat, em tractava com donant-me importància, com si em calgués animar-me, estimular-me perquè em sentís segur, i ho endevinava ja que era un hàbil psicòleg. Li ho agraeixo ara, una mica tard, potser, quan rememorem que fa vint anys que ens va deixar.

Era, he dit, un bon psicòleg, i un bon dibuixant. Potser per aquest motiu interpretava els dibuixos; hi detectava les característiques personals dels seus autors. Va escriure algun llibre sobre Psicologia del Dibuix. En ells hi havien certs tests d'intel•ligència. Quan cap els meus trenta anys, ara en tinc vuitant-cinc, vaig haver de fer-me càrrec d'una institució d'ensenyament a Caldes de Montbui, n'aplicava algun d'ells als meus alumnes. Eren senzills i de ràpida resolució. Estic segur que encara molts d'aquells antics alumnes ho recorden i potser no han sabut mai perquè els feia fer aquells dibuixets ràpids. Em servien per conèixer les seves possibilitats i, per tant, procurava de treure'n el màxim en els seus estudis. Puc assegurar que eren tests que donaven molt bons resultats.

Quan vaig perdre el contacte amb ell per qüestions professionals que a tots ens fan anar de corcoll, ara quí, ara allà, sé que la meva germana hi va tenir molt bona relació fins al punt que van exercir alguna acció de tipus patriòtic jugant-se-la en certa manera.

Carles Muñoz Espinalt no era solament un bon psicòleg, un molt bon grafòleg, era un autèntic patriota. El seu record és un estímul avui quan les seves ambicions i els seus vaticinis s'estan complint al peu de la lletra.

Gràcies per tot, Carles.

Delfí Dalmau i Argemir

Miscel•lània

Dibuix publicat a la revista Ressò 1951
El text i el dibuix són de Carles M. Espinalt firmat amb el pseudònim de Cais


VINT ANYS SENSE CARLES MUÑOZ ESPINALT

Estimat Carles Muñoz Espinalt,

Moltes persones van tenir el goig de gaudir el vostre mestratge. Jo, no.

Havia pogut fer-ho amb el meu primer Mestre de vida, de nacionalitat francesa i simpatitzant, molt simpatitzant de la mentalitat catalana. El van destinar a Alemanya i allà, morí. El següent Mestre volia que fos un patriota català, de mentalitat 100% catalana. El volia i el trobaria, o ell em trobaria a mi...

El 13 d’octubre de 1993 vaig saber que vos havieu mort el 2 de març de 1993. Em va afectar molt. Com compensar-ho? Doncs llegint la vostra Obra Escrita i aprenent a interpretar els gràfics que vau crear, 442.

La vostra veu feta escriptura, em va fer sentir i pensar que la vostra ànima enèrgica, bondadosa, intel•ligent i de persistència de voluntat feta lletra, em va engrescar per iniciar-me en l’estudi de l’Obra Escrita. Va ser a través del Col•legi Oficial d’Infermeria de Barcelona. Em van oferir un curs: Psicoestètica directiva d’Infermeria. Vaig pensar: mira, ja t’ha trobat! Som-hi.
El curs va ser magnífic amb el docent Eduard Abelló, que havia estat deixeble seu, estimat Carles Muñoz Espinalt. Però vint dies lectius no eren suficients, per a mi. Què més necessitava jo, després de sumar un any d’aprenentatge a la consulta privada de l’Eduard Abelló? Doncs saber que existia el Centre d’Estudis-Associació de Practicants de la Psicoestètica, dirigit per la vostra filla-deixeble, Nati Muñoz-Espinalt, qui dirigeix la Entitat i té cura del vostre llegat.Gràcies a ella, sento i penso que la vostra ànima, l’energia intel•ligent, bondadosa, persistent, rigurosa i generosa, viu en la vostra filla.

No he pogut tenir vivènvies amb vos, però sí les tinc amb la vostra filla i veient les vostres conferències en video, tinc la sensació que el vostre esforç intel•ligent, generós, la vostra persistència de voluntat, el vostre talent, us van fer savi.
La vostra oractòria traspassa la pantalla de les video conferències, acarona el meu conscient i l’admiració que sento pel vostre talent. Tinc la sensació que em dieu, a mi, personalment:“CUIDI EL SEU ÀNIM PSÍQUIC, ÉS EL SEU MILLOR TRESOR”. I fa 20 anys que ho practico.
La manera més digna d’honorar-vos durant aquests vint anys que fa que no sou amb nosaltres, ha estat, és i serà, que cada un dels psicoestetes lleials al vostre esforç, tingui i mantingui l’actitud psicoestètica amb sentit de la continuïtat, com feieu vos. Sou el nostre model. Viviu en el cor i en la memòria de cada psicoesteta. Ho sé.

Tenir-vos present en el procés per recuperar la nostra independència, m’ajuda a familiaritzar-me amb el futur, futur independent de la mentalitat castellana, la del Govern Espanyol, que no sap què és la democràcia de veritat..
Quan siguem independents, el meu cor seguirà recitant de memòria un dels vostres pensaments:

“CATALUNYA HA D’ÉSSER ELLA MATEIXA, AL MARGE DE SI ÉS MOLT O POC DIFERENT D’UNS ALTRES POBLES. ELS POBLES, COM LES PERSONES, NO SÓN LLIURES PER ALLÒ QUE TINGUIN DE PECULIAR, SINÓ SOBRETOT PEL FET D’ÉSSER UNA ENTITAT PRÒPIA.
UNA NACIÓ ÉS. PER DAMUNT DE COM SIGUI."

Margarita Bisart
Infermera psicoesteta
2 de març del 2013

Miscel•lània

Tinc dos treballs sobre la reflexió sociolingüística de Carles M.Espinalt publicats a Llengua Nacional i al llibre “La llengua que ens va parir” que mostren la profunditat d’anàlisi de la realitat que ens regalava Muñoz Espinalt en els seus llibres.

En la situació actual trobo a faltar més que mai les seves incisives observacions, les magnífiques conferències al Balmoral que ens avançaven a la realitat actual. Va retratar a la perfecció el perfil de l’imperiet espanyol i va preveure aquest gris futur de corrupció i impotència regionalista (el complex d’esclau o d’EE) i ens va oferir les eines que ens calien: lideratge, consciència, autoestima, caràcter, valentia, imaginació... i organitzar un plebiscit per la Independència. Tot està per fer i tot és possible.

Jordi Solé i Camardons
Miscel•lània


CARLES MUÑOZ ESPINALT

20 è. Aniversari de la seva mort :

2 de març de 1993

Miro enrere i veig la d’una figura marcada pel comprimís polític amb el catalanisme, amb una trajectòria com a escriptor, orador, professor, psicòleg, grafòleg, promotor cultural, etc. que engloba tota la seva personalitat, però també la radiografia d’una generació que neix amb la guerra civil espanyola, segueix amb el franquisme i postfranquisme; s’espargeix amb la divulgació professional, amb la psicologia com a eix vertebrador i la defensa del fet nacional català, és a dir, la Independència de Catalunya com a punt final.

El 1953 col•labora amb el Centre Nacional de la Recherche Scientifique de França per La Revue de Psycologie des Peuples amb l’assaig Del poble català, sota el pseudònim de Pere E. Bauló. Aquest escrit crea gran interès general, però en particular a Josep Maria Batista i Roca qui el nomenarà vicepresident del Consell Nacional Català.(CNC). És en aquesta institució on jo el vaig conèixer de la mà d’un altre amic inesborrable, l’escriptor Fèlix Cucurull. Junts assistirem a algunes reunions de Junta d’aquesta entitat en la qual es decidien els grans passos que aniríem fent en la defensa dels nostres drets nacionals. Així mateix vaig ser oient d’alguna de les seves magistrals conferències a Òmnium Cultural, Ateneu Barcelonès, Amics de la UNESCO, etc. assistint a les reunions de l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana), de la qual ell n’era soci i bon animador.

En guardo el record d’una ment lúcida, d’un conferenciant que s’expressava d’una manera clara i contundent, amb molta solidesa didàctica. Recordo exclamant: «Els independentistes som la veu del seny, contra el de la rauxa que alguns voldrien confondre’ns per desprestigiar-nos i degradar-nos, fent-nos passar per uns esvalotats i exaltats.» En tot cas, reflexionant en veu alta , diu: «el català és l’home que va del seny a la xerinola en un intent d’esvair les angoixes» amb la subtil ironia que caracteritzaven tots els seus convincents discursos.

Recordo també un excel•lent dinar d’un estiu a casa seva a Montesquiu (Ripollès), acompanyada de l’amic Pere Aramon i Stein, que a més de compartir-lo amb tota la seva cordial família, el cuiner del dinar era és clar, el seu gendre, el famós Josep Bullich, no ens estarem de conversar amb ell amb molt entusiasme, parlant de les nostres preocupacions i temes preferits com la situació de Catalunya en aquell moment, tot continuant la tertúlia amb tots ells després de dinar, a la sala del primer pis, envoltats d’una nodrida biblioteca i un bon cafè. Després en Pere i jo ens acomiadarem per seguir el nostre viatge cap a Prada de Conflent, per assistir a la Universitat Catalana d’Estiu d’aquell any. No puc precisar-ne la data exacte, però hauria de ser pels volts de l’any 1990.

Per últim, tinc la vivència permanent, el goig i l’emoció de l’obtenció, del XIIè Premi Literari Carles Muñoz Espinalt, de l’1 de juny de l’any 2008, en els certàmens literaris o Jocs Florals que cada any es celebren al magnífic castell de Montesquiu. Recordo que em varen fer resumir el meu escrit autobiogràfic que havia presentat per aquell premi, que acabava així: «Avui la República Catalana no és utòpica, sinó realitzable. El meu desig més pregon és contribuir a construir-la.»

Carles Muñoz Espinalt ha estat un clar precursor del nostre Dret a Decidir, de la nostra consulta popular, exemplificada l’any 1992 , centenari de les Bases de Manresa, amb la campanya per demanar un Plebiscit per a la Independència de Catalunya, que tanmateix podia escaure’s aquell mateix any. Malauradament no va ser així, però la seva convicció no ha estat en va i avui podem entreveure un futur més esperançador pel nostre poble. I sinó quin parlament verament democràtic, podríem preguntar-nos, en paraules seves, “pot ignorar l’exigència, - l’evidència avui, ja de més de 648 ajuntaments -, que reclamen un plebiscit per la independència ?”

No hi ha volta de full ni marxa enrere. «Catalunya exigeix justícia. Volem un Plebiscit!». En un altre moment, diu: «Catalunya, a les portes del segle XXI, no pot estar sota el jou d’una monarquia borbònica».

Carles Muñoz Espinalt, va ser un forjador infatigable de caràcters entre moltes altres virtuts totes elles positives i de gran servei al país. Parlar amb ell, escoltar-lo, compartir hores amb ell i amb la seva amable i admirable família que continuen la seva gran tasca a través de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica de Carles Muñoz Espinalt, em refereixo és clar a la seva filla Nati i al seu gendre Josep, ha estat i és un privilegi enorme per a mi.

Els seus ideals han estat també els meus. Lluitar pel restabliment de la República catalana, camí que ja ens assenyalà Pau Claris, més de tres segles enrere. Aquesta ha estat i és una fita encara avui no assolida però no impossible i més propera cada dia.

El seu record m’acompanyarà sempre.

Moltes gràcies Carles M.Espinalt!

Imma Albó
20 febrer 2013

Miscel•lània

No m'ho deixaré escapar!

El 27 de novembre del 1990, a la Sala Fèlix Millet del Palau Dalmases (aleshores Seu de l'Òmnium Cultural a Barcelona), en Carles M. Espinalt pronuncià la Conferència titulada «1992, centenari de les Bases de Manresa i l'any de la possible Independència de Catalunya», la qual un mes després vaig tenir l'honor d'editar (El Llamp, amb el mateix títol de la conferència, 24 pàgines, Barcelona, 29 de desembre del 1990).

Enguany en farà vint-i-tres d'aquell transcendent acte motivacional el qual —malgrat el temps passat i amb la independència somniada gairebé a tocar dels dits— hi ha certs polítics que llavors el menystingueren i, a dia d'avui, encara no l'han entès. Per a percebre el perquè d'aquesta esperpèntica actuació dels suposats caps de brot del nacionalisme català només em cal copiar-vos uns mots escollits amb què el professor Espinalt clogué aquella inoblidable conferència:
«El dret a ser lliures el tenen totes les nacions, siguin del cantó que siguin. Aquesta lliçó, la joventut actual, la té ben apresa.

»I com que estan ben segurs que no ens ho poden escamotejar, són els joves catalans els qui amb més coratge que mai clamen per la Independència. D'ells serà el demà. [...] I és que el futur i el progrés dels pobles, està sempre en mans dels joves, quan es deslliuren de les carrincloneries provincianes o dels tòpics cosmopolites i, comprenen que, els pobles, han de cercar el nord i els profetes en el seu propi terreny i entre la seva gent. Pel bé de la pàtria, de la nostra única pàtria, seria molt i molt desitjable que, aquesta vegada, els joves catalans no s'ho deixessin escapar.»
Per la meva part —i a la vostra preuada memòria, estimat professor? puix ja no sóc tan jove, no m'ho deixaré escapar!

Enric Borràs

Miscel•lània

GRÀCIES, CARLES MUÑOZ ESPINALT

Gràcies, moltes gràcies...!!! No he tingut l’honor de poder conèixer la seva persona i poder donar-li la mà.

Ara bé, amb les projeccions de les seves conferències en DVD, m’ha estat possible veure el seu tarannà espectacular i una personalitat excepcional, amb la profunditat de mirada que infonia una força suggestiva plena d’un caràcter en forma, produint reaccions per esperonar a l’ésser humà i motivar-lo per poder creure en la ciència Psicoestètica i millorar. Potenciant tot el que tenim dintre, confiant en nosaltres. Treballant primer en la nostra figura per perfeccionar-la, singularitzar-la amb formes d’expressió que informant el nostre fons. Finalment al `profunditzar en l’estudi i la pràctica de la Psicoestètica, a l’estar més preparat, pots transmetre i saber comunicar-ho al món amb una millor capacitat directiva, fent ben visible una frase de Carles Muñoz Espinalt: “No hi ha bellesa exterior sense una harmonia interior”.

Gràcies per saber transmetre el coneixement d’aquesta magnitud i renovadora obra a la seva filla Nati Muñoz-Espinalt i als professors Joaquim Alcàzar, Pere Masó, i a la companya d’estudis Margarita Bisart, als meus companys de professió i també a tots els psicoestetes més experimentats de l’Associació que han sabut fer la Psicoestètica visible i entenedora cap a nosaltres que, poquet a poquet anem creixent cap a l’èxit personal i professional per anar endavant en força, tot estimant la nostra terra, Catalunya.

Rosa Maria Moliner
Perruquera psicoesteta

Miscel•lània

CARLES MUÑOZ ESPINALT
Mestre en catalanisme internacional

La situació de Catalunya en els temps moderns ha estat altament desfavorable i en excepcional mesura després de la desgraciada Guerra Civil. Morts, sofriments, empresonaments i tortures, un multitudinari exili, l’opressió franquista i confusió generalitzada. Per sort no han mancat bons mestres per a la recuperació malgrat les limitacions imperants, i aviat va saber fer-se notar Carles Muñoz Espinalt. Innovador i gran expert en formes de coneixement i anàlisi del capteniment individual i col•lectiu, també excel•lí en formes de projecció internacional i, de fet, sòlides aportacions argumentals a la diàspora catalana: col•lectivitat d’antics residents i exili polític inclòs.

Avançat els anys cinquanta formava en grups confidencials de resistents, prou coneguts, i va redactar un llarg estudi sobre el poble català que, traduït al francès: Le peuple catalan et le drame de sa lutte pour l’existence, i signat Pere E. Bauló, va publicar la prestigiosa revista de «La Havre» «Revue de Psychologie des Peuples», corresponent al tercer trimestre de 1953. Amb l’encapçalament “Internacionalització del problema català”, la magnífica publicació «Pont Blau» dels catalans de Mèxic, en dóna noticia el mes de març de 1954, amb valuoses informacions de Joan Malniu –pseudònim d’Antoni Ribera i Maldà–, remarcant el gran efecte produït. Per exemple, que una altra prestigiosa revista, de París aquesta vegada, demanà autorització per publicar extractes i, que per altra banda, hi hagué queixes de part espanyola.

Diu: “Però el més simptomàtic és la reacció catalana, simbolitzada significativament per persones de dos camps en aparença oposats Salvador de Madariaga, la il•lustre personalitat republicana exiliada, i els redactors d’una important revista franquista madrilenya. Salvador de Madariaga amb una brusquedat gens diplomàtica, pressionà el director de la «Revue Psychologic des Peuples» perquè publiqués la carta oberta que li adreçà, on tracta de separatista l’autor del treball”. El director la publicà a contracor, però precedida d’unes declaracions seves afirmant que n’està satisfet, més tenint en compte que revela un estat d’esperit largement répandu en Catalogne.

D’entre els catalans de fora que llegien la revista francesa hi destaca Josep M. Batista i Roca que, tot seguit, va mirar d’identificar i contactar l’autor i, en saber que es tractava de Carles Muñoz Espinalt, va aconseguir fer-li arribar una lletra que va significar iniciar una bona relació i total identificació per sempre més... Alhora, des de l’òrbita de Joan Ballester, es suggeria la conveniència de donar a conèixer l’original català i, encara que amb un cert retard, es va imprimir a Buenos Aires, on residia una de les col•lectivitats catalanes més actives. Se’n va encarregar el Grup Joventut Catalana amb el fascicle: Del poble català, que varen distribuir per tot Amèrica mantenint com autor el pseudònim de P. E. Bauló i la revista «Ressorgiment» en va donar notícia el desembre de 1962 en publicar-ne un llarg fragment. Varen seguir, durant mesos, estudis i comentaris, reapareixent a la revista, com a Pere E. Baulo, el juny de 1968 amb un article magnífic i oportuníssim: Una nova política catalana. Afegim-ho: la revista circulava per tota l’emigració catalana.

Sobre el fascicle dels amics de Buenos Aires jo mateix, des del Brasil i com a col•laborador habitual, no vaig deixar de parlar-ne, el març de 1963. Llavors ja tenia coneixement de la identitat de l’autor i m’havia acostat del tot en el seu camp de català excepcional. De manera que, en retornar a Catalunya, el 1966, després de molts anys d’absència, Carles Muñoz Espinalt va ser dels primers resistents que vaig connectar amb bona amistat personal i aprofitant-me del seu mestratge. Més endavant, quan va retornar a Catalunya Josep M. Batista i Roca i refer el consell Nacional català, va incorporar-nos al seu grup directiu.

No era ni pretenia ser parit polític, tampoc organisme directiu, però si moviment de reagrupament nacional per a superar el divisionisme i la dispersió existents, a més relligant l’esperit constructiu entre, com es deia, l’exili i l’interior. Com a personalitats rellevants en el grup, per part de l’exili hi era ell mateix i l’activíssim Miquel Ferrer –autor, per exemple, d’uns tres cents articles a les publicacions de fora– i de l’interior Joan Ballester i Carles Muñoz Espinalt... Però els temps no anaven a favor de Batista i Roca i aviat ens va tocar haver de reunir-nos a l’entorn del seu llit de mort.. No aconseguia parlar, però si per repartir-nos la gran consigna: Unitat!

Va seguir tot el contrari i així ha estat i ens va, amb futur incert. Sense escoltar els mestres, d’entre els quals Carles Muñoz Espinalt que va dedicar tota la seva vida a proporcionar els instruments adequats per a conèixer-nos adequadament, conèixer com és imprescindible i urgent els espanyols i, en conseqüència, encaminar com cal la reconstrucció i l’alliberament nacional!

Víctor Castells

D´esquerra a dreta, Carles M. Espinalt, Artur Costa, Mateu Pou,
Josep M. Batista i Roca, Jordi Vilanova i Josep Jové

20 i 21 de maig de 1978 Congrés a Reus del Consell Nacional Català i últim acte públic del professor Josep M. Batista i Roca
Miscel•lània

En el 20è aniversari de la seva mort.
VIURE AVANÇAT AL SEU TEMPS.

Temps era temps que Carles M. Espinalt va predir la situació actual de Catalunya. Per ell, Catalunya la tenia com a principal motivació dels seus pensaments. Més d´un cop i més de dos, va vaticinar com acabaria Catalunya si no s´espabilava a alliberar-se. Creia, ja aleshores, que les coses anaven pel pedregar si no esmolàvem les eines de què disposàvem. Recordo haver-li sentit dir que Catalunya havia d´emancipar-se per poder oferir a la seva gent un benestar que ara com ara, dintre d´Espanya, sempre ens seria negat.

Ho va dir en conferència i ho va repetir per escrit. Només ens faltava aquesta crisi econòmica, que els més grans, els recorda la postguerra que van patir els nostres avis. Si haguéssim fet cas de les prediccions del professor M. Espinalt, quant a la necessitat de ser lliures, ara no patiríem la crisi, o tal vegada la patiríem molt per sota de la situació actual, talment com els països anglosaxons, els qual saben motivar i preveure. Condicions aquestes, imprescindibles per un líder que vulgui conduir el seu país cap a una situació de benestar. I encara més, els catalans que, abans de tenir un nivell de societat avançada com les nacions anglosaxones europees; tenim un deure pendent de realitzar: la llibertat nacional, sense la qual és irrisori pensar que tindrem cap mena de benestar i tranquil.litat.

Si volem aquest benestar social, que Catalunya sempre s´havia guanyat amb el seu treball i esforç, de primer haurem de ser lliures. L´única manera de poder-ho aplicar. Tothom sap que no es pot fer una truita sense trencar l´ou. Per això Carles M. Espinalt, va viure avançat al seu temps. Ell, ens va parlar de moltes coses com la moda, la grafologia, la psicologia, però sobretot de Catalunya i el seu esdevenidor. El tema del país sempre va passar pel davant i s´hi va centrar amb cos i ànima, durant tota la seva vida. Per això puc testificar que, tot el que ara estem patint, en tots els sentits, ho va deixar previst, en Carles M. Espinalt.

Ningú no podrà dir que no estàvem avisats. Ara, només estem abocats a una sola solució, i a més, urgent si volem sortir de debò de la crisi econòmica en uns quants anys. I és que, sortint d´Espanya, sortim de la crisi. Qui encara ho dubti, en en faci la prova. Ja ens ho agrairà després. El que és demostrable és que Catalunya ha entrat en una profunda crisi, tant econòmica com de valors, estant dintre d´Espanya. Això és un fet incontestable que tothom pot comprovar per desgràcia. Només ens cal fer el pas endavant que molts ja sabíem i que, bastants ignoraven. I ara el pas cal que el fem tots junts perquè persones com Carles M. Espinalt, ens ho van deixar dit, escrit i demostrat dels beneficis que comportarà.

Jordi Romaguera.

Miscel•lània

EN RECORDANÇA DE CARLES M. ESPINALT

És el 20è aniversari de la mort de Carles Muñoz i Espinalt, qui fou un patriota català absolutament excepcional i singular: UN GENI CATALÀ DEL S.XX. Quan s’escrigui la crònica dels nostres grans homes, de mentalitat catalana i universal, a la llista dels Ramon Llull, Jaume el Conqueridor, Pere el Cerimoniós, Francesc Pujols, Antoni Gaudí, Alexandre Deulofeu, Jacint Verdaguer, Josep Ma. Batista i Roca, Pau Casals, Josep Trueta, Miquel Batllori, per dir-ne uns quants, Carles Muñoz Espinalt, també hi serà.

Ell fou l’innovador de la ciència psicològica individual i col•lectiva amb la creació de la ciència Psicoestètica.

Ara vivim uns moments d’intensa guerra psicològica contra els catalans independentistes, per part del Govern Espanyol i els seus medis de comunicació, i encoratja recordar com lluitava el Professor, per Catalunya, durant aquell temps fosc i perillós de la dictadura. Nosaltres tampoc claudicarem. Tenim un bon Model.

Amb Carles M. Espinalt vaig descobrir que el pactisme d’en Jordi Pujol, d’en Jaume Vicens Vives, era un error letal que conduïa directament a l’absorció per part del nacionalisme espanyol. L’única solució per pactar amb la mentalitat castellana, és la independència de Catalunya.

Per a mi, el Professor va ser el gran Mestre en la formació del caràcter ferm i políticament indòmit de molts catalans versus l’E.E, per a recuperar la independència. Ja s’anunciava l’any 1989, en el Seminari “Serà el 1991 l’any de la independència?” i el 1992 en el seu llibre “Preludi de la Independència”.

Ara som al 2013 i aquest pensament escrit per Carles Muñoz Espinalt l’any 1986, és plenament vigent avui, quan simbòlicament, ja hi ha més estels a la bandera d’Europa. Hi falta el nostre: “Anem més lluny, ampliem horitzons, i que la nostra estrella, indicadora del combat independentista, passi a ser la que fa catorze de la bandera d’Europa, mentre que, a Catalunya, voleien més altives i lliures que mai les quatre barres”, Obra Escrita, “Actitud dels catalans davant la independència”.

Josep Colobrant

Miscel•lània

El record de la memòria

Vaig coincidir amb el professor Carles M Espinalt l’any 1983, al Centre Comarcal Lleidatà, en la presentació del llibre: Homenatge a Lluís Companys, president de Catalunya. A la taula hi havia els amics Enric Borràs, Joan Crexells, Robert Surroca, Jaume Fortuny i el professor Heribert Barrera, ben segur que me’n deixo algun.

En la seva intervenció, Carles M Espinalt parlà amb paraula de foc i de veritat, la seva figura davant del micro em recordà la d’un senador romà que hi havia en el meu llibre de llatí del batxillerat. El seu discurs estava construït amb elegància i contundència, amb una gesticulació que reforçava els arguments de la paraula. Vaig quedar sorprès de la força que emanava de la seva persona, del seu magnetisme, alhora que de la correcció, amb un punt d’afabilitat en el tracte.

Ell formà part d’aquell estol d’apòstols, que primer amb les armes a la mà i després amb la ploma i la paraula, defensà la llibertat de la nació catalana. Coherent amb les seves conviccions, participà a la guerra dels tres anys (1936-39), a la Batalla de l’Ebre, amb l’edat dels adolescents de la lleva del biberó, abans, però, havia format part de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), l’organització patriòtica d’estudiants. De ben jove doncs, definí la seva posició política a la qual fou fidel al llarg de la seva vida.

Com en el cas de tots els precursors, el seu discurs fou menystingut, silenciat, per la veritat oficial del, “sí però no,” l’actitud dels cagadubtes, que ell tant havia blasmat en els seus escrits, dels patriotes d’armilla que deia Pere Quart, els que anteposen els seus negocis i corrupteles a la defensa de la llibertat nacional i social del poble català.

Volgudament m’he centrat en l’aspecte polític de la seva personalitat, deixant per als més entesos la consideració de les aportacions que féu a la psicologia, sempre, però, des d’una cosmovisió catalana. En aquest aspecte la conferència que pronuncià al Club d’Amics de la UNESCO, L’encert dels independentistes, el 26/05/1986, és d’una vigorosa actualitat.

Gràcies al seu esforç de reflexió i teorització, a la seva d’actitud militant, pogué actuar de generació pont, entre el procés de colonització que s’inicià el gener del 1939 amb l’ocupació feixista, i la resistència cultural i política dels anys cinquanta. La seva lluita i sacrifici ens ha permès subsistir com a nació, i ara, iniciar el camí que ens permetrà exercir el dret democràtic a l’autodeterminació, com a manera de poder decidir com a poble el nostre present i futur.

Agustí Barrera
Arenys de Munt, 23 de febrer del 2013

Centre Comarcal Lleidatà, 25 d´octubre de 1983
Presentació del llibre: Homenatge a Companys

Al fons el cuadre de J. Torra i Aran que il.lustra la portada del llibre
D´esquerra a dreta: Enric Borràs, Joan Crexell, Carles M. Espinalt,
Robert Surroca i Tallaferro, Agustí Barrera Puigví i Enric Garriga Trullols

Foto: Montserrat Manent


Miscel•lània

Carles Muñoz Espinalt, un precursor

No vaig arribar a conèixer en persona Carles Muñoz Espinalt, però sí que vaig llegir amb gran fruïció el seu pensament i les valentes propostes de país lliure i avançat. El primer llibre que en llegí fou el darrer que ell publicà: Preludi de la Independència. Fou a través d’aquest llibre que jo vaig prendre consciència que depenia de nosaltres el fet de gaudir, en un futur no pas llunya i ben assequible, d’un país lliure, independent, culte i responsable.

Amb la lectura d’aquest llibre es va afaiçonar en el meu interior la convicció que m’havia de mantenir fidel a l’esperit cultural, lingüístic i emprenedor d’aquest bell país; gràcies a ell, em vaig estimar més a mi mateix i més la gent que ens envolta; em vaig sentir orgullós de ser català. I em vaig posar a servir aquest meu poble amb més insistència i consciència.

D’entrada, vaig reconèixer en Espinalt un gran líder, un conductor vers la terra promesa, vers el país lliure que ell ens presentava. I vaig decidir de seguir-lo, i em vingueren ganes de conèixer-lo, d’estimar-lo, de valorar-lo. Passà el temps... i m’arribà la mala notícia: Carles Muñoz Espinalt ens havia deixat. M’entrà una gran tristor, una certa derrota, humana, espiritual, de camí estroncat. Però la llavor havia estat sembrada, l’anhel havia despuntat, la força es mantenia viva. Des de la llunyania, Espinalt es faria present en el pensament i en l’ànima de molts bons catalans. La seva claredat, la seva fermesa no haurien estas estèrils. El despertar vers la independència faria el seu camí, progressaríem, seríem tot un poble a fer realitat el somni; les lliçons havien ben ensenyades, la fermesa mantinguda. Espinalt continuava viu en els nostres pensaments, en la nostra lluita diària. Han passat els anys, i el seu record sempre l’he tingut present, sempre m’ha atret, sempre he tingut un bona opinió d’ell.

Sortosament, vaig entrar en contacte amb la seva filla Nati. Molt trempada; entusiasta i continuadora de l’obra del seu pare. Me n’explicà fets de la seva vida, me’l féu més proper, me’l feu estimar com mai; me’n regalà llibres que jo no tenia i que vaig resseguir. Amb goig, vaig assistir en una reunió on en format vídeo vaig tenir el plaer de veure i escoltar Muñoz Espinalt. Un gran home. Un treballador incansable, un home de pensament, de visió preclara, de futur a conquerir.

El sentiment independència ha anat madurant. La llavor sembrada ha fructificat, hem fet via i la fruita està a punt de caure de l’arbre i ser ja degustada. Carles Muñoz Espinalt ens mira, ens segueix, gaudeix mirant l’entusiasme del nostre poble, veient les estelades flamejant, albirant ja un demà ple i lliure del nostre poble. A ell les gràcies més sentides i l’admiració més merescuda.

Ramon Sangles i Moles
President de l’Associació Llengua Nacional

Miscel•lània

Benvolguda Natí,

Em sap moltíssim greu no poder fer ara per ara cap escrit contundent d'homenatge al vostre pare, Carles Muñoz Espinalt malgrat que n’ hagi sentit a parlar sovint pels meus pares Gilbert Grau i Salvat (1922-1994) i Reina Humbert, oriünds de la Catalunya del Nord, acollits a casa vostra amb tanta cordialitat ...i un suculent cafè, "el millor en sa vida", que recorda encara avui la mare.

Quan es relacionaren amb ell devia ser l'època on jo estudiava fora del país (tres anys a Montpeller i tres anys a Alemanya) i així no vaig tenir l'oportunitat personal ni d'escoltar cap conferència del vostre pare ni de presenciar cap acte que pogués recordar avui en lloança seva, ni tampoc de participar en cap reunió d'aquells patriotes impulsats, per cert per la lluita antifranquista, però sobretot també esperonats pel desig compartit d'alliberament de la nació.

Tanmateix avui dia em resulta fàcil comprendre i palesar llurs anhels comuns. Descobreixo arran de l’observació d’algunes dades biogràfiques que Grau i M. Espinalt havien de fet tots dos col•loborat en èpoques i contextos diferents amb els dos eminents independentistes que foren Josep Maria Batista i Roca (1895-1978) i Esteve Albert i Corp (1914-1995): no és d'estranyar doncs que un dia es coneguessin; així amb renovació generacional s’anà eixamplant la xarxa dels lluitadors i s’enfortia la conscienciació nacional entre catalans de territoris separats durant tres segles d’aferrissada colonització franco-espanyola. Invitat a casa de patriotes com Muñoz Espinalt el meu pare pogué testimoniar no sols la catalanitat de les terres del nord sinó també la permanència de la resistència i expressar la seva determinació de lluitar per la reunificació dels Països Catalans amb la creació (1973) del Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans).

Amb fervent pragmatisme Carles Muñoz Espinalt, sabent que la consciència nacional individual i col•lectiva havia estat malmesa, l’autoestima perjudicada per la colonització, que el poble s’havia tornat “mesell” com solia repetir Batista i Roca, intentà enfortir la fe del nostre poble en si mateix per tal de poder desfer-nos de l'autoodi, de l'automenyspreu, del servilisme i aconseguir prou força moral com per gosar ser i plantar cara al poder opressor.

Aquests patriotes precursors ens han ensenyat el camí i la fita, també els paranys dels enemics. Som la llavor que van sembrar. Retre'ls homenatge és continuar a lluitar fins a la restitució de l’Estat català confederal que somiaven.

Daniela Grau Humbert
Elna, 22.02.2013

Miscel•lània

RECORDANT EL MESTRE EN CARLES MUÑOZ ESPINALT

Llegint la revista “Eficiencia” de l´any 1969, vaig veure un anunci que més o menys deia: “El Instituto Belpost-Tecnopost, le realizará un estudio de su personalidad, inteligencia y aptitudes, mediante un análisis grafológico. Escriba 15 líneas y su firma en un papel blanco, sin pautar y a vuelta de correo le remitiremos por reembolso de 200 pesetas el estudio.”

Al rebre l’estudi vaig quedar tan impressionat pel diagnòstic que vaig voler conèixer l’autor. Així va començar el meu primer contacte amb Carles Muñoz Espinalt i la Grafología.
Després vaig fer un curs individual de Grafología de 20 hores de duració. Vaig llegir els seus llibres i formar-me molt sèriament, estudiant els llibres del grans clàssics en grafología i comprant en “La Casa del Libro” de Barcelona, tots els més possibles.

Durant uns tres anys, aproximadament, tots els estudis grafològics que jo feia eren revisats pel Professor, abans d’entregar-los al interessat. Després varem impartir junts, en Alacant, cursos de grafología.

Em va donar a conèixer la Psicoestética. El primer curs amb el Professor Muñoz Espinalt l’impartirem a “Las Industrias Fontanals, S.A.” de Terrassa, en aquells temps l’empresa líder del sector tèxtil a Catalunya. En un 80% el va dirigir el Professor amb algunes intervencions d’Isabel Soler i una breu meva.

Amb el Professor Muñoz Espinalt varem fer durant mes de 15 anys cursos de Psicoestética a Alacant i província donant-la a conèixer, principalment, en el sector de les sabates.
Vaig aprendre molt amb el Professor Muñoz Espinalt: Grafología, Psicoestética, Caracterologia general, directiva i de la venda, oratòria…

He sentit sempre, des del primer moment un gran respecte, apreciació i admiració pel Professor Muñoz Espinalt. I mirant en el meu interior puc dir, “l´espinaltisme” (expressió que utilitzava per valorar el seu mètode enfront d´altres) deixa un segell, una marca, per tota la vida.

JORDI MORERA I JANSÀ
Grafòleg. Perit Cal•lígraf
President de “La Asociación Grafológica de Alicante”

V Seminari de Psicoestètica i noves modes al Hotel Diplomatic, novembre de 1976

d´esquerra a dreta: Francesc Balsells, Jordi Morera Jansà, Carles M. Espinalt,
Jaume Casanovas, Frank Dubé, Manuel Muñoz Espinalt, Joan Panadès i Esteve Ferrer iGarriga.

Miscel•lània

Rellegir Espinalt

Carles M. Espinalt va aportar lucidesa en les dècades més emboirades del segle XX, just quan la nació catalana semblava un vaixell a punt d’estavellar en un escull. La lluita incombustible contra la pervesitat d’un règim feixista converteix a Espinalt en un homenot. Bona part de les seves reflexions són actuals, conviden a la vitalitat, desprenen l’energia necessària per actuar amb la mateixa creativitat i enginy. El millor homenatge és llegir la seva obra i difondre-la als quatre vents. Els pobles, amb estat impropi, necessiten de referents fets i drets. Espinalt n’ha estat un exemple indiscutible. Gràcies.

Quim Gibert

Presentació a la seu de l´Associació del llibre Llengua i emoció, varis autors.
a la fotografía: Quim Gibert i Eva Monrós, 11 de febrer 2013

Miscel•lània

EN MEMÒRIA DEL PROFESSOR, CARLES MUÑOZ ESPINALT, EN EL VINTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT.

Tot i no haver conegut al Professor Muñoz Espinalt i amb la meva poca experiència de la Psicoestètica, crec que era un home avançat al seu temps, honrat i sobre tot un gran patriota envers el seu País Catalunya.

Ara en el seu vintè aniversari de la seva mort, seria molt necessari la seva reivindicació a nivell nacional, doncs ja ni ha prou de silenciar als homes i dones que més han lluitat per la llibertat de Catalunya.

Ja és hora de fer justícia, hi de posar a cadascú al lloc de la història que li correspon.

Encoratjo a la seva filla Nati Muñoz-Espinalt, Presidenta de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica a qui recolzo amb el que faci falta, per donar a conèixer l’obra del seu pare.

En aquests temps tan convulsius que ens toca viure, ara més que mai, se’ns fa necessari tots els esforços per conquerir d’una vegada la llibertat del poble de Catalunya.
Fins sempre, Professor

Joan Miró Andreu

Miscel•lània

Commemorar el 20è aniversari de la mort d'En Muñoz-Espinalt és commemorar molt més que una mort. És commemorar l'exemple radiant d'una vida lluminosa al servei de la llibertat de pensament i de l'alliberament de Catalunya. Mentre Catalunya sencera s'embadalia i s'enamorava de la submissió a Espanya, permetent i col•laborant, directament o indirecta, en l'extermini de la nostra cultura i del nostre país, i disfressant la complicitat de catalanisme o autonomisme, En Muñoz-Espinalt s'alçava com una flama incombustible en la denúncia dels cants espanyols de sirena i bastia una obra perdurable a favor de les raons, dels arguments, del pensament d'independència política de Catalunya. Sense fissures, sense pors, sense mitges tintes.

Sense hipocresia. El seu missatge i el seu llegat són ara mateix una tasca a recuperar a grans camades. Els seus escrits i la seva actitud personal ara haurien d'aflorar novament com un gran dit que marca el camí de llibertat. D'una llibertat plena de noblesa i valor. D'una llibertat que salta per sobre de les frases fetes, de la sonsònia de sempre, de l'eixorquia intel•lectual i esdevé un dels regals més preuats i perennes del nostre futur nacional més immediat.

Jordi Bilbeny

Miscel•lània

"Hi ha persones avançades al seu temps, que són blasmades o ignorades perquè mostren l'estat de submissió dels seus contemporanis i els empenyen a recuperar la dignitat d'éssers lliures. I hi ha persones submises en tots els àmbits, que són afalagades o honorades perquè, havent trobat en la captivitat la font del seu benestar individual, narcotitzen la societat fent-li creure que la insubmissió contra la injustícia és extremisme i radicalitat. Carles M. Espinalt pertanyia a les primeres."

Víctor Alexandre, escriptor

Miscel•lània

Carles Muñoz Espinalt diu: “Al cel dels qui es guanyen la vida, els pobres d’esperit mai no hi entren per la porta gran ” aquesta és una de les frases que més m’ha agradat al llarg de la meva vida personal. En l’actualitat, els humans, ens toca viure uns temps molt difícils, però si hi ha esforç, sigui psíquic o físic, les situacions de risc que ens trobem a la vida podem tenir més motivació per a superar-les, però sempre que ens hi esforcem tot sortirà millor. Al guanyar-se la vida i dominar plenament una professió és quan l’home és lliure!! Perquè depèn d’ell mateix i pot treballar on vol i amb qui vol.

Aquí s’escau molt bé el vers de Joan Oliver “SAPIGUES COMPANY” fragment que reprodueixo a continuació:

Si no vols ser esclau
Del podrit diner,
Del poder d’un sol
O el poder de molts,
Fes-te abans esclau
De les teves mans
I del teu cervell,
A profit de tu,
A profit del teus
A profit de tots.

Un dels factors que es fa ben visible, la llibertat, és quan la personalitat es fa singular a través de la capacitat d’expressió i de la figura personal, aleshores la imatge té una preponderància que és el cap. I el cap té un vestit que són els cabells. Per tant, el pentinat dels humans donarà signes de llibertat, romanticisme, agressivitat, primitivisme, sofisticació, fins i tot pot ser símbol de castes, al no ser permès poder-ho imitar ens mostrarà la manca de llibertat. Això no serà moda, aquí parlarem de tipus de pentinats, perquè quan és moda, la grandesa de la moda és poder imitar-la i que es generalitzi. Aquest és un dels factors més mal interpretat pels que estudien la moda a no ser que siguin psicoestetes. S’entra en l’error de dir que la moda es democratitza i no saben fer la diferència entre els tipus d’induments i la realitat de la moda que és la seva grandesa, la generalització. La moda no es pot tornar democràtica, perquè ja és democràtica, si no és per a tothom parlem de tipus de pentinats de poder, polític, poder religiós o costums socials.

La llibertat és una de les característiques dels pentinats asimètrics, pentinats que fan visible la valentia, la singularitat, la diferenciació de pensament, d’actitud i de creences que tenim els humans.
La ciència Psicoestètica és la que m’ha ajudat a interpretar d’una manera més analítica el món de la perruqueria i la moda, gràcies a Carles Muñoz Espinalt encara que no el vaig conèixer en persona.


Xavier Alsina Casals
Perruquer psicoesteta
Miscel•lània

Crec que a vint anys de la mort de Carles Muñoz Espinalt ja és hora que algun expert s’ocupi de l’estudi de la vida i sobretot de l’obra d’aquest psicòleg que va connectar de manera excepcional amb els principals corrents mundials del seu temps. Des del meu punt de vista, no es tractaria tant de voler-ne reivindicar l’actualitat, en un camp del coneixement que ha avançat moltíssim. El que caldria és valorar en els seus justos termes aquells personatges d’avantguarda que, a causa de la Guerra Civil, van quedar fora del sistema acadèmic i social institucional i que, per aquesta raó, no han tingut el reconeixement que mereixerien.

Salvador Cardús i Ros

Miscel•lània

No puc deixar passar aquest 20é aniversari del traspàs del mestre de independentistes catalans, el senyor Carles Muñoz Espinalt, sense deixar unes línies escrites en record i agraïment a la seva persona i a à la seva obra.

Ell ens va ensenyar, en temps molt difícil de fets i de pensament, à lluir amb orgull la nostra condició de catalans i de partidaris d’un Estat propi per al nostre Poble. Amb orgull, però assumint el deure de treballar per a l’alliberament de la nostra Pàtria, perquè en teníem una i no en podem tenir cap altra.

Pels seus llibres i conferències i pels seus opuscles, clars, contundents i indefugibles, em considero un deixeble seu.

Recordo amb emoció quan em va fer l’honor de dedicar-me un llibre seu quan el vaig anar a visitar a Montesquiu, quan jo maldava des del Comitè Olímpic de Catalunya (ara perseguit encara pel Comitè Olímpic Espanyol) per la presencia d’esportistes catalans sota el nom i la bandera propis de Catalunya als Jocs Olímpics de 1992 à Barcelona.

Ara, la seva filla, la senyora Nati Muñoz Espinalt i el senyor Josep Batalla m’honoren amb la seva companyia en el combat, des de la societat civil, del Poble català cap al seu destí en el marc de l’Estat propi que li correspon.

Gràcies Mestre Muñoz Espinal, i gràcies senyora Nati, per mantenir i difondre els ensenyaments del vostre pare.

Nació catalana, 2 de febrer de 2013

Albert Bertrana i Bernaus
Fundador del Comitè Olímpic de Catalunya
President de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català (per exercir l’autodeterminació)
Promotor signatari del Pacte Nacional per a l’Autodeterminació

Miscel•lània

Cal llegir obres de Muñoz Espinalt. S’han fet imprescindibles.

Un exemple: El fragment següent del llibre “Guanyar-se la vida”, Editorial Aymà, S. A. 1a Edició 1966, de plena actualitat: «Obra Escrita», pàg, 161 Ed. El Llamp.

...”De la política, en diu “remenar les cireres”. Es resigna que “remenin les cireres” aquells que no han fet l’esforç de collir-les, ni volen pagar-les, ni saben com es planta i s’agamba un cirerer.
L’apartat dels afers públics resta força a la plenitud de la persona que ja gaudeix d’un present brillant. I de retop, deixa les coses públiques en mans d’uns quants espatotxins que, rodejats d’una burocràcia sedentària a ultrança, viuen pessigant el treball dels altres o tallant-se’n llesques abusives...”

M.Rosa Panadès – Deixeble de C. Muñoz Espinalt

d´esquerra a dreta, Adolf Nanot, Carles M. Espinalt, Manuel Muñoz i M.Rosa Panadès
en un "stand" a la Cúpula del Coliseum. Maig 1988

Dibuix de Carles Muñoz Espinalt per la seva neboda M.Rosa Panadès.
Dibuixat a la primera plana del seu cuadern de signatures que de molt jovenetà col.leccionava
Remarcar la frase: "El present és com una troca cabdellada amb fil del record qui en serva...bona fusada el fa més viu, el fa més fort." .

Miscel•lània
 
Al profesor Espinalt, un visionario de la imagen y la sociedad

Hace veinte años que se nos fue Carles Muñoz Espinalt, el padre de la psicoestética, un avanzado en el tiempo, un visionario de la imagen y la sociedad. Sus enseñanzas y teorías siguen vigentes a día de hoy. Parece mentira que hayan pasado dos décadas. Si algo me sorprende de la psicoestética y de las ideas de su fundador es su perenne frescura. Cualquiera que relea las conferencias, charlas o apuntes del profesor Espinalt podrá constatar que sus postulados siguen actuales e imperan en pleno siglo XXI.

Entonces no existía Internet ni las redes sociales. El intercambio de información era completamente diferente; ahora, casi todo está al alcance de un simple golpe de ratón. Decía el profesor Espinalt que el progreso hacía a la persona más autónoma, ególatra y solitaria. A finales de la década de los ochenta ya advertía de la soledad del hombre moderno. Decía que nueve de cada diez hombres no saben dónde quieren ir, de ahí que cuando uno sabe dónde va siempre hay un puñado de personas que le siguen.

Recuerdo aquellos viajes ilusionantes a Barcelona para escucharle y la vuelta a casa, cargado de apuntes, gráficos, lecciones y, sobre todo, optimismo y confianza. Nos unió una gran amistad. Me inculcó esa filosofía imprescindible en la vida de creer en uno mismo. Me estimuló a prestigiar la profesión y talló en mi mente infinidad de frases. "La vejez empieza el día en que se pierde la ilusión de vivir", me dijo una de las últimas veces que nos vimos. Hoy, cada día que me miro al espejo, veo reflejado un semblante animoso y optimista, el que me dan los futuros proyectos que siguen revoloteando en mi cabeza, igual que las ideas, lecciones y palabras del profesor Espinalt.

Ramiro Fernández Alonso
Peluquero Psicoesteta
Oviedo – Asturias

Miscel•lània
“Aliter “ “D’una altra manera”.

El compendi de normes de la vida ha de coincidir en dir allò que sentim i sentim allò que diem. Que les paraules vagin sempre harmòniques amb el comportament.
En el llibre d’Homenatge, l’Heribert Barrera va dir de Carles Muñoz Espinalt: “tenia ambició intel•lectual, llençava idees noves, sabia exposar-les... sabia manejar la paradoxa, li agradava escandalitzar intel•lectualment...”

E. Farrer Garriga – Deixeble de C. Muñoz Espinalt

Miscel•lània
El meu mestre Carles M. Espinalt

Fa pocs dies que s’han complert 20 anys de la mort del professor Carles M. Espinalt (1920-1993) i he tornat ha recordar com un dia del 1987 el meu bon amic Josep Castany va dir-me que havia assistit a una conferència d’aquell que fou psicòleg i teòric de l’Independentisme. Em va dir que havia quedat impressionat amb els seus conceptes i la forma que tenia de plantejar el conflicte entre Catalunya i Espanya. El que més em va sorprendre del que m’explicava era que l’origen dels nostres mals el generava la manca de caràcter dels catalans provocat pel complex d’esclau generat pels segles de colonització espanyola. He de confessar que aquest plantejament va ferir el meu orgull dels meus vint-i-pico i poc d’anys. “Jo, un esclau?”, vaig pensar.

Si he de ser sincer aquell va ser el motiu que em va impulsar a conèixer personalment aquell personatge del qual m’havia parlat el meu amic. Va ser llavors quan, unes setmanes desprès, vaig decidir assistir a una de les seves magistrals conferències mensuals impartides a l’hotel Balmoral de Barcelona sota l’organització de la l’Associació de Practicants de la Psicoestètica que ell va impulsar. Fou també allà on vaig poder coincidir també per primera vegada amb la seva brillant deixeble Encarna Parreño que, amb el pas dels anys, va exercir també sobre mi un mestratge que mai podré oblidar.

La veritat és que el primer que em va impressionar del professor Espinalt fou la seva oratòria vibrant, incisiva i basada en uns conceptes originals i enciclopèdics. Reconec que allà vaig descobrir que una altra Catalunya era possible, i s’obria en la meva ment un poble capacitat per assolir les més altes cotes de prosperitat i cultura. Una nació per la qual calia lluitar. Però també em mostrava la dificultat d’assolir la victòria. Encara recordo com més endavant, en el decurs d’alguna de les magistrals lliçons que em va impartir a la fantàstica biblioteca de casa seva, poc més o menys em deia: “Espot, recordeu sempre que Catalunya és un poble molt difícil políticament. Entre la nostra gent tothom te la seva pròpia recepta per independitzar Catalunya. L’individualisme dels catalans ha estat el secret per poder sobreviure com a poble, però també és l’origen de la nostra tendència a la desunió”.

La seva obsessió era la formació de nous dirigents polítics per Catalunya que, sense els tics del vençut, imprimissin un nou estil polític que aixequés la nostra moral de victòria i estiguessin disposats a encarar-se amb Espanya . Ell només desitjava poder traspassar els seus profunds coneixements i la seva experiència a les noves generacions i que fossin elles les que assolissin l’objectiu. Els seus pronòstics sobre Catalunya eren catalogats en ple pujolisme com a exagerats i propis d’un il•luminat. Les calumnies que va haver de suportar per part de l’establishment polític i intel•lectual de la època caldria tornar-los a recuperar per veure fins a quin punt pot arribar la ignorància i la mala bava de molts dels que avui abracen la causa de l’anomenat sobiranisme. Són aquells que sempre volien “encaixar-nos” a Espanya.

A finals dels anys cinquanta i primers del seixanta del segle passat va protagonitzar un intens debat amb en Jaume Vicens i Vives, pare de la teoria del pactisme dels catalans. Estava convençut que, d’arrelar les idees vicensvivistes entre la nostra gent més destacada, ens costaria molt d’esforç poder recuperar l’autèntic caràcter dels catalans després del franquisme. Malauradament, i com ell mateix va reconèixer en alguna ocasió, no va poder evitar-ho. Sempre és més fàcil seguir les teories que justifiquen la teva derrota que no pas aquelles que t’encaren amb la realitat de poble vençut.

Ara bé, també havia deixat escrit que les idees sempre acostumen a trigar uns cinquanta o seixanta anys a germinar… i tenia raó. És avui quan veiem perfectament la impossibilitat de la convivència entre les mentalitats de Catalunya i Espanya. Com també tenim assumit que la nostra feblesa caracterològica constitueix un dels defectes que ens cal esmenar per poder conquerir la llibertat nacional. Aquestes i moltes altres eren algunes de les idees que Carles M. Espinalt va teoritzar durant més de cinquanta anys en el camp de la política. Llavors semblaven inversemblants, avui són una realitat. Al final, l’espinaltisme haurà guanyat al vicensvivisme.

En un dels seus assaigs recordo que citava una frase de Joan Fuster on el savi de Sueca afirmava, tot referint-se a les obres de Bertrand Rusell, que alguns llibres caldria que fossin venuts a les farmàcies perquè són terapèutics per a s’ésser humà. I és ben cert. Com ho és que els llibres d’en Carles M. Espinalt caldria que ens els receptessin a tots els catalans si volem esdevenir un poble lliure.

Santiago Espot
Publicat a la Nació Digital

Miscel•lània
L’ESPINALTISME, UN COMPROMÍS DE VIDA I DE PÀTRIA

L’any 2000 vaig publicar l’article Carles M. Espinalt, un record molest. Avui, a març del 2013, aquest escrit segueix en molts aspectes plenament vigent. Enguany, quan es commemora el 20è aniversari del traspàs del Professor, he cregut oportú repescar-lo. En aquests tretze anys que han passat des d’aquells temps grisos, on el reaccionari José M. Aznar governava Espanya amb majoria absoluta i un decadent Jordi Pujol presidia una Generalitat cada vegada més desdibuixada i submisa, força coses han canviat al nostre país.

L’espinaltisme, aquell compromís ètic, polític, filosòfic, pedagògic i psicoestètic que el Professor ens va ensenyar, ha anat donant els seus fruits. Els deixebles de Carles M. Espinalt, aplicant la psicoestètica a les seves pròpies vides i oficis, han transmès la bonanova espinaltiana a molts conciutadans. Mostrant una actitud ferma, decidida i valenta, han fet veure a una significativa quantitat de catalans que una altra Catalunya era possible. Un país més lliure, més pròsper, més fecund. Allibera’t d’ingerències forasteres, de colonitzadors i de botiflers.

El poble català, col•lectivament, ha anat perdent la por a la llibertat. Empès sovint per les circumstàncies tan adverses de continuar arrossegant el pes de “la Morta”, poc a poc ha anat superant el seu complex d’esclau. Al caire dels tres-cents anys de la desfeta del 1714, una majoria important de la societat catalana s’ha fet sobiranista. Res d’això pot sorprendre als psicoestetes, ja que poc abans de morir, el Mestre va dir als seus deixebles més propers que ell no veuria la independència, però nosaltres sí.

Mai com ara els catalans hem tingut la independència tan a l’abast de les nostres pròpies mans. Gairebé tot el camí ha estat fet. Però ara queda el més important: rematar la feina. I des de l’Olimp dels patriotes, des d’on ens esguarden complaguts i ensems impacients tots els pares de la pàtria, al costat de Josep M. Batista i Roca i Heribert Barrera, el Mestre Espinalt afirma: “A Catalunya, un plebiscit sobre si es vol o no es vol la Independència de la nació, els qui votarien “sí”, serien la immensa majoria”. I el gran Pau Claris hi afegeix “Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?”.

CARLES M. ESPINALT, UN RECORD MOLEST

Enguany es commemora el 40 aniversari de dos fets cabdals de la lluita antifranquista a Catalunya. El primer, els “fets del Palau”, ha estat recordat amb tota la prosopopeia per la classe política catalana. L’altre, menys conegut però molt important, fou el manifest Per la llengua catalana en que cent personalitats catalanes de prestigi reclamaven públicament l’ensenyament del català a l’escola, l’any 1960. L’impulsor d’aquella agosarada acció en plena dictadura fou el professor Carles Muñoz i Espinalt.

Però qui era Carles M. Espinalt? ¿Per què ha estat sotmès a un constant pacte de silenci per part del pujolisme? Poques persones a casa nostra han despertat tantes fílies i fòbies com ell. Aclamat com a líder independentista pels seus simpatitzants i titllat de gurú sectari pels seus detractors, la vida i obra de Muñoz i Espinalt ha quedat oculta i tergiversada. Posar una mica de llum entre tant desconeixement i silenci és el mínim que es pot fer per una persona que durant tota la seva vida va parlar clar i català.

Nascut a Montesquiu (Osona) l’any 1920 i mort a Barcelona el 1993, el professor Muñoz i Espinalt va desenvolupar una magna activitat en camps tan diversos com la política, la psicologia, la grafologia i la moda, a part de conrear lleugerament el dibuix i la música. Agnòstic i progressista, fou autor de nombrosos llibres i conferències.

Vice-president del Consell Nacional Català de Batista i Roca, membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural, co-fundador del CAOC, fundador de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i vice-president del Club d’Amics de la Unesco, candidat d’Estat Català en les primeres eleccions catalanes, a part de fundador de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica.

Activista precoç –als 16 anys fa el seu primer discurs polític com a representant de la FNEC d’Andreu Xandri- defensa Catalunya a les trinxeres de l’Ebre, on és a punt de perdre la vida en combat. L’experiència de la guerra civil espanyola li servirà per sentenciar que “el mòbil de la Història no és la lluita de classes sinó la lluita de les ètnies.”

És plenament conscient que la supervivència nacional de Catalunya és inseparable de la seva independència política. I és per això que dedicarà tota la seva vida a la causa del separatisme, sigui a través dels seus assaigs o de les campanyes que impulsa en ple franquisme o ja –en el que ell deia- pseudodemocràcia o transfranquisme.

La més rellevant és sens dubte la del manifest de la campanya Català a l’escola, que li val el ser amenaçat i detingut per la policia feixista. Però també adquireix renom la que abans dels Jocs Olímpics fa en el marc del seminari polític Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya? que l’enfronta amb els poders fàctics del pujolisme i l’espanyolisme. En els últims anys de la seva vida encara endegarà una campanya en pro d’un plebiscit per la independència de Catalunya.

Pel que fa la seva obra, molt extensa, diversa i marcada pel mestratge del professor Josep Maria Batista i Roca, trobem retrats crítics excepcionals de Sèneca, Lerroux, Azaña, Cambó, Macià i Pau Claris, entre d’altres. A part d’una reivindicació permanent de les figures de Francesc Pujols i Antoni Gaudí.

També analitzà psicològicament tots els dirigents polítics catalans dels primers temps de l’autonomia i les conclusions que en va treure són esfereïdores. Entre d’altres conclusions, aquest estudi va revelar que Josep Tarradellas era un “mandamás” i Raimon Obiols un “immadur”. De Narcís Serra, Ernest Lluch i Miquel Roca, digué que a Madrid els sortia el complex dels “majordoms.”

Psicoestètica

Sens dubte, el mèrit pel qual serà més conegut el professor Espinalt és per ser el creador de la Ciència Psicoestètica. Segons ell mateix deia, “la Psicoestètica és la ciència que estudia l’home a través dels artificis que aquest necessita per sobreviure i autoafirmar-se.” A grans trets, aquest mètode científic evoluciona les teories psicològiques de Carl Jung, deixeble de Sigmund Freud. També es nodreix dels coneixements antropològics, etnològics i caracterològics dels pobles que el professor Batista i Roca havia estudiat, tot i aplicant l’anàlisi d’interpretació històrica d’Arnold Tonybee.

La Psicoestètica reforça la formació del caràcter individual per fer-lo actuar directivament sobre l’ambient i així potenciar el caràcter col•lectiu de la societat. Al mateix temps, esdevé una eina fonamental per analitzar el caràcter col•lectiu dels pobles. Muñoz i Espinalt és potser l’home que va conèixer més profundament el caràcter català, amb les seves virtuts i els seus defectes. Abans que Barcelona i les seves rodalies es convertissin en el bordell d’Europa que són actualment, Muñoz i Espinalt ja sentenciava: “A Catalunya hi ha més tímids sexuals que a altres llocs. Catalunya és un país perquè les putes puguin guanyar molts diners.”

També ha estat el primer psicòleg que ha teoritzat sobre el Complex d’Esclau que pateixen els catalans. Altrament anomenat complex d’E.E. (Estat Espanyol), és segons el pare de la Psicoestètica, un desordre psíquic que els catalans hem anat adquirint a través de segles de colonització i repressió espanyola. L’única eina per superar-lo és l’enfortiment del propi caràcter. La manca d’autoritat i sentit polític que tots els polítics catalans tenen deriva directament d’aquest complex inconscient. Exemples d’aquest desordre psicològic els trobem en personatges ambigus com Cambó o Pujol, presoners del doble llenguatge i de l’esquizofrènia nacional.

Malgrat tot, Jordi Pujol i Miquel Roca, abans de renegar del mestre, reberen lliçons de psicoestètica. Ramon Trias Fargas i Heribert Barrera també coneixeren de prop les teories espinaltianes. El mateix Jimmy Carter, expresident dels Estats Units, l’anà a cercar per a que li dirigís la campanya electoral. En el camp de la moda, també assessorà professionalment als perruquers Iranzo, Llongueras, Cebado i Alcàzar. El restaurador Josep Bullich, les joieries Bagués i Fortuna, i les empreses Jocavi, Nestlé, Sandoz, Inoxcrom i Punto Blanco, Codorniu, entre moltes d’altres també gaudiren de la influència psicoestètica de Carles M. Espinalt.

Pacte de silenci

En ple franquisme, les seves teories ja foren combatudes amb visceralitat per Salvador de Madariaga i Jaume Vicens Vives. El primer d’ells va fer tot els possibles –sense aconseguir-ho- per a que Espinalt fos jutjat per un tribunal franquista.

Per altra banda, el pensament “vicensvivista” que ha estat l’únic referent ideològic una mica consistent del pujolisme, era desemmascarat per Muñoz i Espinalt sense contemplacions: “Jo havia sentit dir a Vicens Vives que els castellans ens haurien d’enviar guàrdies civils per guardar-nos l’ordre públic, i nosaltres aniríem a civilitzar-los. Cony, ¿¡és possible que pugui haver un senyor que sigui historiador i catedràtic i pugui dir una bestiesa tan gran!?”.

Home de principis, combatia amb enteresa el que ell anomenava colonitzadors i botiflers. En la primera legislatura convergent, Jordi Pujol li oferí ser conseller de Cultura de la Generalitat. Ell ho refusà tot dient que només acceptaria el Ministeri de Cultura de l’Estat Català.

Tots aquells botiflers que anteposaven la poltrona al país, aviat es varen sentir incòmodes davant les invectives d’un patriota insubornable com el professor Espinalt. Acusava el neoregionalisme de CiU de no tenir cap projecte polític de pes per a Catalunya, al mateix temps que definia el socialisme català com una trista comparsa de l’anticatalanisme del PSOE. A mida que s’anaren succeint les claudicacions de CiU i el PSC en front els governs de Madrid, els dos partits majoritaris a la cambra catalana pensaren en silenciar la integritat moral d’aquell gran patriota.

Denunciava totes les renúncies i claudicacions nacionals d’en Roca, Duran i Lleida i el mateix Pujol, per estar conduint Catalunya cap el precipici. Contrastava el seny dels independentistes en front de l’exaltació dels col•laboracionistes: “Els catalanistes extremistes són aquells que volen col•laborar amb Espanya, i els independentistes són els moderats. Perquè voler ser lliure és una posició moderada.”

En no poder comprar-li la voluntat, s’imposà un pacte tàcit de tots els polítics “pactistes” per silenciar en tots el mitjans possibles, la veu discordant d’un home que no parava d’avergonyir-los cada cop que els colpejava la consciència. És així com es produí el “pacte de silenci” que l’acompanyà fins la seva mort i que encara dura ara.

Profeta

El professor Espinalt es va guanyar una merescuda fama de profeta a l’encertar tots els pronòstics que feia. A tall d’exemple, va preveure amb antelació la caiguda dels sistemes comunistes europeus.

Afirmà que l’Estat Espanyol era un estat terrorista molt abans que es condemnessin els responsables dels assassinats del cas GAL. Digué que el pas de José Borrell per Hisenda acabaria en una gran estafa. Avui dia encara no sabem del cert quants diners varen robar tots els seus amics i lladres. També pronosticà que Àngel Colom era l’home que havia de portar l’independentisme a una via morta. Amb la seva nefasta actuació política va estar a punt d’aconseguir-ho.

I encara queden un parell de “profecies” per acomplir-se. Una és que Jordi Pujol passarà a la història com un gran traïdor a Catalunya. L’altra, que Catalunya esdevindrà un estat independent durant la primera meitat del segle XXI. Observant els seus anteriors encerts no tenim cap fonament per dubtar de que també això serà una realitat.

Faríem bé de recordar sempre les paraules de Carles Cardó en la seva Meditació catalana: “No recaiguem mai més en el pecat, mai impunit, de renegar dels nostres Profetes.”

Josep M. Vall i Comaposada
3 de març del 2000-2013

Josep M.Vall i Comaposada editor de Duxelm i Nati Muñoz-Espinalt
en una de les presentacions de la reedició dels llibres de Carles M.Espinalt

Miscel•lània
Benvolgut professor de psicologia Carles Muñoz Espinalt, poc em pensava que els psicòlegs també serveixen no solament per afers de seny i rauxa entre d’altres, sinó també per fer Pàtria, doncs, a vos us vaig conèixer poc abans d’haver-hi el “Seminari d’Imatge Vocacional” i des de llavors us segueixo més o menys i ara la vostra Associació per mitjà de diversos professors, també la gran professora i filla vostra.

Que per molts anys podem lluitar per al nostre poble, i, doncs, que algun dia, més d’hora que tard, sigui alliberat!!

Visca els Països Catalans Lliures !!!!*

Alfons Serra i Flotats

Miscel•lània
Carles Muñoz Espinalt

Quan el record del pensament d’un home, ha esdevingut inesborrable, tot hi passats 20 anys de la seva mort, ens trobem, que és més viu, com perenne i actual en la majoria dels seus escrits, que cauen com a profecies damunt del nostre poble i la humanitat sencera per extensió, polítics i acadèmics resten pal plantats, tots emprenen paraules o frases força, del seu llegat.

Senyores i senyors no és pas qüestió de sort, sinó d’una clarividència científica, aclaparadora, que esborrona sols de pensar-hi mínimament, cada vegada que rellegim la seva obra o veiem un vídeo de les seves conferències. Potser aquesta és una de les causes de no acceptar l’erudició dels seus estudis, -era incomprensible el que exposava? Si tothom li podia rebatre, fruit de l’enveja? Potser sí que quedaven garratibats, per por? Por de què i de qui, Per sentir-se minimitzat? Aquets grans eminents, ridículs, no pas. Per impotència? ells, i ara, - tot i haver-se comprovat i contrastat abastament, de produir-se matemàticament molts dels seus pronòstics, sense cap mena de marge d’error, ben al contrari, ens deia amb amor i encert -encara soc moderat i quedo curt en les definicions-, potser ho feia per no espantar-nos?, hi ha tanta por, l’ésser humà és un ser tan poruc, som un poble tant espantat, els catalans que qualsevol s’hi atreveix amb nosaltres.

Després d’estar sotmès, condemnat, encara ara, a la més vil, de les prohibicions humanes, que es pot fer a un científic -El pacte de silenci- es veu que encara no ni va haver prou, mentre era entre nosaltres, se l’havia de calumniar, i amagar a la vegada, condemnar-lo al més absolut ostracisme, per destruir tot record de la seva immensa i sàvia obra, per quan ja no fos entre nosaltres, per poder-se defensar, imaginem si en deu ser d’important la seva obra, si n’era de savi, que les seves idees cada dia suren per tots els porus del país, inclús els que el bescantaven el citen inconscientment, ja que el món els porta a reconèixer d’amagatotis la seva grandiosa vàlua.

La seva força encara imprimeix caràcter als qui el vam conèixer personalment i per extensió tots els qui estudien la seva obra “La ciència Psicoestètica” la ciència que li mancava a la humanitat per poder-nos interpretar correctament.

El meu estimat mestre es distingia per ser un motivador tenaç en l’objectiu que es fixava i no encaterinar-nos en l’objecte, no defallia mai, la seva voluntat era ferma i dolça, tota una caracterologia de la voluntat, com la de la meva mare que va contraure la malaltia del parquinson i el psiquiatre deia que era impossible que fes el que feia, no ho entenia, era increïble, tot hi presenciar la seva mobilitat, no s’ho podia creure tot i veient-ho, amb els seus propis ulls, si la malaltia ho impedia a tothom?, potser no coneixia la força de voluntat el psiquiatre?, allò que el professor ens inculcava,
-encara que ens tractin de voluntaristes- la nostra voluntat, la nostra voluntat, la nostra voluntat, tres vegades, perquè se’ns gravi ben bé a la memòria.

El seu exemple ens serveixi de guia per guanyar-nos la vida, per saber diferenciar i valorar les persones, amb el tracte i el contacte convenient, com solia dir-nos, coneixedors de les modes, actualitzar-nos al l’època que ens toca viure, innovar pensant amb la futuritat, ben argumentat tot, perquè en el país més esclavitzat i iconoclasta d’Europa, com el nostre, sempre et busquen la puça, no defallir davant les adversitats, que s’esdevenen en el medi que ens movem, alerta amb les provocades pels impotents i envejosos que cada dia n’abunden més, i són més manipuladors que mai, també molt eficaços per la infinitat de mitjans poderosos de tota mena.

El seu patriotisme va ser incombustible i irreductible, l’exemple màxim que un home pot donar, jugar-se la vida pel seu poble, com deia Jesucrist, donar la vida per les seves ovelles, si cal, Muñoz Espinalt predicava amb l’exemple, ho tenia clar , i jo també, era el nostre Model.

Ho l’home accepta la ciència Psicoestètica i l’ensenya des dels Jardins d’Infància, a les Universitats o la humanitat cada dia estarà més perduda en tots els àmbits, la societat cada dia la tindrem més depauperada per manca de preparació psicoestètica, de formació caracterològica, de creure en l’esforç humà, en la feina ben feta, en seduir al client, en aconseguir una fita concreta, en assolir una xifra, en la llibertat i dignitat de l’home, en la honestedat, en la satisfacció de l’esforç i l’èxit, de superar-se un mateix, en la confiança mútua.

Després dels anys d’experiència Psicoestètica, cada dia estic més agraït a Muñoz Espinalt, veient els resultats que té a les persones que l’estudien i la practiquen, persones que també li estan agraïdes per l’haver creat aquesta ciència per a tota la Humanitat. Avui podem veure com n’està de necessitada, tot ha fracassat, que ens ensenyin què funciona? Res, és l’hora de la Psicoestètica, és l’hora de l’autenticitat, en el comerç com en la política, la crisi va d’Europa passant pel Vaticà i fins Amèrica passant per Estats Units, Catalunya hi té molt a dir i aportar, Muñoz Espinalt ja ho deia i no el van escoltar, ara ja hauríem d’estar-hi treballant i encara fan l’orni, costa tant de convèncer aquest poble nostre.

El seu mestratge segueix donant fruits vitals en una societat que es distingeix per la mediocritat, la mentida i la hipocresia, que renega dels seus savis i segueix qualsevol moda de qualsevol lloc.
Què està de moda? L’hedonisme, jugar, doncs aprendre a fruir amb el treball és més saludable i satisfactori per la ment i el cos, pel nostre fons i per la nostra forma, quina meravella haver pogut compartir uns anys de la meva vida amb un home savi de savis, una obra entregada perquè els humans no ens deshumanitzem i ens tornem un simples engranatges del mecanicisme.

No passa dia en que el meu pensament, no recorri al Gran Mestre Muñoz Espinalt. Al Professor de Psicoestètica, a l’ humanista, a l’home que la humanitat li haurà d’agrair eternament l’esforç titànic que va fer creant per a tots nosaltres, la ciència Psicoestètica i lluitant, lluitant contra tots aquells contraris de la innovació, els immobilistes.

Salvador Brulles i Moragues
Reus, 18 de Març de 2013

Miscel•lània
Carles Muñoz Espinalt

Responc amb molt de gust a una petició de l’estimada amiga Nati Muñoz-Espinalt per contribuir, amb un petit escrit, al record de Carles Muñoz Espinalt amb motiu dels 20 anys de seu traspàs.

Tant ella com jo lluitem , en la mesura de les nostres forces, a fer conéixer la figura i l’obra dels nostres pares perquè, per circumstàncies molt semblants, han estat injustament oblidats per la nostra cultura oficial .

M’agradaria per tant contribuir a aquesta recordança de CME a partir de la lectura dels llibres de CME que em va regalar la seva filla ja que en ells he descobert moltes coses que m’han fet apreciar-lo.

El seu llibre , “ Obra Escrita” que reuneix les seves reflexions sobre 26 temes tan diversos pero tots de rabiosa actualitat, no té desperdici. Exigeix aixó si un esforç per capir tot el que vol dir CME. Un llibre que fa pensar i que no perd en cap moment el seu interès, val la pena llegir i rellegir. I el mateix es pot dir del “ “Recull d’escrits” , de fàcil i agradable lectura . Però potser la selecció d’articles que apareixen en “ Pensar en català” m’ha cridat en particular l’atenció ja que per exemple m’ha ajudat a entendre més la personalitat d’un català universal, Francesc Pujols, que el meu pare admirava molt i del qual va poder escriure una biografia “ Francesc Pujols per ell mateix “, sens dubte la biografia més completa i entenedora sobre aquest personatge singular que fou el filòsof de La Torre de Les Hores. Tant les observacions com els comentaris de CME sobre aquest personatge, que vaig tenir la fortuna de tractar a Montpeller, essent jo un vailet de 9 anys, confirmen l’extraordinària i complexa personalitat de Pujols que, per les circumstàncies de la guerra civil i de la postguerra, ha estat injustament menyspreat.

Carles Muñoz Espinalt, Artur Bladé Desumvila, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu i altres que van patir un exili exterior o un exili interior , són figures que , per les nostres vicissituds històriques, no ocupen malauradament en la nostra cultura el lloc que es mereixen. Qualsevol manifestació que serveixi per a recuperar-los ha de ser benvinguda i digna de la nostra consideració.

Artur Bladé i Font

Miscel•lània


Dibuixos publicats a la revista Ressó 1951
de Carles M. Espinalt firmat amb el pseudònim de Cais
Miscel•lània

EN RECORD DE CARLES MUÑOZ ESPINALT.

Quan la Nati Muñoz-Espinalt, em va demanar fer unes notes de record del seu pare, em van venir al cap un seguit d’imatges i cal dir que totes elles plaents. La de les moltes converses a peu dret en mig del carrer o bé asseguts al seu despatx. Que no dir de les seves conferències o dels seus articles i llibres que encara avui rellegeixo amb interès . Però va haver una imatge que mentre avançava la comunicació m’anava apareixent destacant-se de les altres, potser ho va propiciar que és un tema d’una forta actualitat: la independència de Catalunya.

En Carles Muñoz Espinalt, va ser la primera persona a qui jo vaig sentir parlar en una conferència pública i oberta de l’ independència de Catalunya. Crec i així ho vaig entendre en aquell moment , que verbalitzar aquest mot en públic aleshores més que de formular un projecte polític, que també, tenia la funció d’ajudar a refer la nostra trinxada ànima col•lectiva i desfer les pors que poc o molt a tots ens tenallaven. El conferenciant des de la tribuna verbalitzava el terme acaronant-lo amb força i precisió com un escultor treballa la seva obra.

Avui que parlar de l’ independència de Catalunya, genera il•lusió i una consciencia clara i majoritària que és el procés polític que el nostre poble ha de seguir. Ara que per al nostre país és l’hora de la política en majúscula he volgut saber com veia Carles Muñoz Espinalt els catalans i la política. I, he tornat a llegir el seu llibre Sentit polític dels catalans, editat l’any 1964.
En aquest llibre se’ns mostra com un gran coneixedor de la nostra història, la nostra literatura i la nostra manera de fer col•lectiva. I cal dir-ho perquè això el va caracteritzar, que sempre va utilitzar aquest coneixement no per fer jocs d’artifici o d’erudició sinó ben altrament per ajudar, com ho havia fet en el primer cas que us he explicat, i través d’aquest llibre per desfer tòpics , enfortir la confiança en nosaltres mateixos i aportar coneixement .

Que siguin les seves pròpies paraules extretes de l’últim paràgraf del seu llibre “Sentit polític dels catalans “ les que cloguin el meu escrit que no ha tingut un altre objectiu que recordar a qui va ser un gran home i un gran patriota.
.....És cert, ens ha calgut superar moltes inhibicions i molts contrasentits – en queden encara escorrialles -, però hom pot constatar que cada dia són més, a casa nostra, la gent que té visió del propi sentit polític, malgrat que se’n serveixi amb l’aire balb dels primers passos i faci alguna camada en fals que aprofiten els qui, manats per interessos inconfessables, ens volen descoratjar: - Veieu com no se’ls poden treure els caminadors ?
Res no hi poden. Ja són molts els catalans que saben on van.

Jordi Miravet

Miscel•lània
Carles Muñoz Espinalt.

Pronunciar el seu nom m’omple l’esperit d’energia, motivació que amplia també, l’entorn que m’envolta. Quan el veig en fotografia o vídeo em traspua paciència i fermesa, és la prova del seu record que m’acompanya, em dóna moral i tremp. El seu pensament, els estudis, els assajos i els diagnòstics que em feia eren ben encertats i s’avançava al seu temps. Ho he vist en el meu canvi personal d’abans i després de la Psicoestètica, ara ho comprovo amb certesa junt amb els qui el teníem de professor. Al potenciar als meus clientes que surten motivats de la perruqueria i amb la iniciativa renovada. També per la singularitat professional i de futur que m’aporta.

Sense cap afany d’idealitzar-lo i amb aquesta miscel•lània, veurem que Carles Muñoz Espinalt està present entre tots nosaltres. Els qui el varem conèixer, el sentim i, el tenim a través de la seva «Obra Escrita», la Psicoestética, que ens la va deixar acabada per a practicar-la i aplicar-la. Els qui hem perseverat ho veiem per la continuïtat d’actes que tenim fora de l’Associació i també al Centre d’Estudis de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, per la continuïtat, la profunditat i la puresa que li dóna la nostra presidenta, la senyora. Nati Muñoz-Espinalt. Tot i amb la transcendència que ens va donant la Psicoestética a cada u de nosaltres, que la fem servir en la nostra professió i també al pronunciar conferències, cursos i articles.

Carles Muñoz Espinalt quan ensenyava la Psicoestética volia que en la vida motivéssim. Deia que l’home era imatge i argumentació. M’ho feia viure quan em potenciava la capacitat d’expressió, capacitat de contagi anímic i capacitat d’inspirar confiança. Parlava en la necessitat de construir-me un caràcter professional, personal i una imatge que em donés la transcendència deguda. Amb una de les seves frases motivacionals que em va deixar per a la perruqueria.

“Quan deixem d’actualitzar la pròpia imatge, comencem a viure com a marginats”

Carles Muñoz Espinalt creia que amb el domini del nostre treball professional ens construíem un caràcter. Era una de les formes de compensar els complexes personals i socials que ens havien imposat, amb una educació adotzenada que bloqueja les iniciatives personals i minimitza la singularitat del pensament. Intentava que descobríssim les qualitats i capacitats pròpies de cada u per a fer persones de profit i segures. Fer un paper vocacional a la societat i no una persona que es mou pel món amb favoritismes. Amb els seus assessoraments em despertava el dinamisme, l’evolució personal i la creativitat en la meva professió de perruquer per a interpretar al meu públic, sabent-lo motivar. Deia que el perruquer ha de tenir clar quin paper te a la societat, la seva importància professional i estar a l’alçada del client, tenint caràcter per aconsellar-lo. Practicant l’habilitat en dir-li allò que li resta imatge, que li pot ser negatiu, si és fictici o l’afavoreix aquell pentinat perquè pugi formar-se una imatge vivencial.

Lluny dels shows i competicions, la perruqueria necessita la ciència de la Psicoestètica que estudia el fons i la forma, la influència d’un pentinat i els artificis per potenciar a una societat degradada o desmoralitzada que tenim. Per estudiar i formar-se l’habilitat professional, amb persistència i experiència per saber interpretar els canvis de moda als nostres clients. Veiem que amb els oficis de cara al públic es va perdent professionalitat, el caràcter directiu, saber-se relacionar, ser potenciador i tractar al públic amb deferència. Començant pel saber saludar, el saber-se comunicar i relacionar-se. Aquests son motius per on es comença a formar-se un caràcter.

Carles Muñoz Espinalt volia que sortíssim d’aquesta ignorància de la falta de caràcter professional. Si fem un estudi Psicoestètic veurem que era un bon mestre. Ell que va crear la Psicoestética deia.

“La Psicoestética no es pot entendre si no es practica, està ja creada per a tots nosaltres, i al primer a qui l’aplico es a mi mateix”.

Era un bon mestre, ho veiem perquè practicava amb l’exemple. A través de la Psicoestética buscava potenciar a l’altre, la llibertat personal i la del seu poble. Ell, va crear la Psicoestética remarcant que “l’home era un vestit” del que no podia prescindir mai si volia superar-se i neutralitzar les seves pors. L’home es recolza en la imatge per evolucionar i transcendir. Creure en si mateix i per continuar amb una vida equilibrada i d’èxit. No pot viure sense una imatge vivencial, que li expandeix la intel•ligència, la voluntat i els sentiments per comunicar coses del propi jo. Aquí el perruquer té un paper fonamental a la societat, la Psicoestética ens ho mostra amb la primera motivació bàsica, “el sentir-se afavorit”. Des de la nit dels temps i ara encara més l’home busca la sort, la categoria personal i social. Sobre tot una transcendència personal. Aquesta és la clau de la Psicoestètica. Al polir d’intencionalitat la seva imatge, l’ésser humà es sent “afavorit” amb els artificis que utilitza per vestir-se, que li donen força i coratge per continuar en la vida. Comença a construir-se un caràcter amb una imatge motivacional, que avui dia es necessita encara més, immersos com estem amb una “imagocràcia”. M’ho deia Carles Muñoz Espinalt amb aquesta frase:

“La sort de cada u no està escrita a les línies de la mà, si no en l’estil que sap donar-li a la seva figura”.

Insistia en haver de construir-nos un caràcter, devíem tenir un to mental en la feina, un to de veu directiu, un to de moral, amb vibració i profunditat. El perruquer amb aquest cas és un gran acomplexat per que no te una culturització i necessita conèixer el seu públic, saber don ve i cap on va. Mentrestant afirmava:

“El que desconeix la història de la seva professió, per habilitats que tingui no passa de una fase infantil”.

En els estudis al seu despatx em deia: “Davó, deu de potenciar el seu to de la seva veu, analitzant el principi i el final de les seves paraules, pensi que el client ve a comprar-nos imatge, però també caràcter, amb tot allò que li puguem fer nosaltres. De vostè depèn que se’n vagi convençut i segur. Vostè també tindrà més seguretat en la feina i obtindrà una transcendència professional i personal a través dels seus clients”. Fent-me rellegir mentrestant aquestes paraules.

“Allò que valora un esser humà, no està en el que sap si no en el que diu i fa amb el que sap”.

Paraules que continuen donant-me una bona instrucció motivadora i de caràcter.

En el meu cor i en el meu pensament hi tinc molt en Carles Muñoz Espinalt. Crec en la seva metodologia perquè em funciona, em desperta la iniciativa i em fa viure la meva feina amb plenitud i expansió.

Vicent Davó
Perruquer Psicoesteta
Vilamarxant
València


Foto Vicent Davó

Vicent Davó impartint un Curs de Psicoestètica aplicada
a la Perruquería, al Gremí de Perruquers de València.

Miscel•lània
HOMENATGE AL PROFESSOR CARLES MUÑOZ ESPINALT

Semblarà que vull parlar de mi més que del professor, però crec que és la millor manera de fer-li el meu petit homenatge.

Sempre he dit, que la meua vida, es podria dividir en “abans de la Psicoestètica, i després de la Psicoestètica”, fins al punt que encara que fa 15 anys que no puc exercir la meua professió, continue com a soci i en cap moment he deixat de pensar, actuar i sentir-me com a psicoesteta.

Pense, que en bona part, gràcies a la maduresa que m’ha donat la formació psicoestètica, m’ha ajudat molt a dur endavant esta nova etapa en cadira de rodes. De no ser així, crec que m’haguera enfonsat més i la situació haguera estat més difícil encara.

Vaig conèixer la Psicoestètica de la mà del senyor Francisco Tadeo. Jo estava a punt de traure’m el títol de perruqueria quan vam coincidir un dia en el tren anant a l’acadèmia. Allò va arribar en el moment més oportú, perquè jo volia posar-me a treballar pel meu compte i la formació tècnica era molt ajustada. Les classes amb el senyor Tadeo, em donaren una seguretat tant gran, que suplia de bon tros la meua ajustada tècnica en aquell moment.

Dit tot això, possiblement seré repetitiu en quant als adjetius qualificatius que tots li podriem atribuir al professor Carles Muñoz Espinalt, però sí vull remarcar una cosa que potser de vegades passe per alt, i és que quan llegeixes un llibre o escoltes una conferència d’ell no hi ha frase que tinga desperdici. A cada pàgina podries traure alguna cita, mentres en altres autors et costa traure’n una de tot el llibre.

Recorde una anècdota en una de les primeres vegades que parlí amb el professor, un poc acompleixat davant d’ell, li vaig dir: en castellà, encara no dominava el català, -com que no me l’ensenyaren a l’escola, el vaig aprendre llegint els seus llibres i l’ajuda d’un diccionari- “yo seguramente arrastro en mi forma de expresarme mi procedencia manchega”, i com si tinguera la resposta apunt, em contestà rapidament, “no se preocupe senyor Valero, manchego era el Quijote y fijese que bien se expresaba”.

M’imagine encara que cadascú de nosaltres que l’hem conegut, ens agafara en un moment i situació diferent de la vida personal i professional, en el fons, la gran majoria podríem coincidir en que la Psicoestètica ens ha ajudat a conèixe’ns millor a nosaltres i als altres, a fixar-nos objetius, ampliar horitzons, llevar-nos del damunt: pors i complexes, i sobre tot aprendre a estimar i a lluitar per la nostra professió i alguns també a Catalunya i els Païssos Catalans.

De tantes altres coses que podríem destacar del professor Carles Muñoz Espinalt, polifacètit com era, jo en triaria un altra, -pense que per a ell- era quasi una obsessió. “La necessitat de formar homes i dones amb caràcter dirigent.”

La mort sempre ens arriba més aviat del que voldriem, però en aquest càs s’avançà almenys en 20 anys, es una injustícia molt gran que un home de tanta riquesa mental i amb una riquesa d’idées es perdessin tan pronte. De ben segur que ens il•luminaria en aquests díes de tanta foscor. A més a més, mereixia haver vist abans de morir, els carrers de Barcelona plens d’estelades com en l’última Diada. Jo somnie que a València es puguen veure algun dia els carrers així. Si ell deia: “que semblava que als catalans els hagueren amputat el tros de cervell del sentit politic”, què ens podria dir del cervell dels valencians? En la mà de tots nosaltres està la tasca de fer, que es reconeguen les seues ensenyances, el seu lideratge i la seua obra. Obra, que fou pionera en molts aspectes, sobretot al camp de la Psicoestètica, que més pronte o més tard tindrà que ser reconeguda en tot el seu abast, perquè en aquest món que vivim es necessita com l’aire que es respira.

No tenim excusses de no saber per on anar, perquè ell ens deixà el camí ben marcat.

GRACIES PROFESSOR.

Josep Mª Valero Martinez
La Pobla de Vallbona - València

Miscel•lània
Homenatge al Professor CARLES MUÑOZ i ESPINALT

Recordo molt bé quan era petita, amb la meva família anàvem a passar els estius a Montesquiu i jugàvem a la Plaça Major a saltar a corda i a la xarranca, la meva germana la Nati i jo, amb d’altres nenes del poble. El senyor Carles Muñoz Espinalt sempre, a una hora o altre, sortia per veure’ns jugar i fer-nos alguna pregunta o comentari. Era una persona molt amable, propera, afectuosa i summament educada. Un pare que s’interessava pel que voldríem ser de grans les amigues de la seva filla, tot desprenent respecte i consideració encara que fóssim petites, molt diferent de l’actitud dels altres pares envers nosaltres.

El senyor Carles Muñoz Espinalt era una persona molt estudiosa i treballadora. Des de casa estant (a Montesquiu) el sentíem com escrivia a màquina quasi tot el dia. El que les nenes no enteníem és quan faria el senyor Muñoz les vacances, si durant l’estiu se’l passava treballant. En una ocasió en que vàrem pujar al pis on hi tenia la taula amb la màquina d’escriure, em va cridar molt l’atenció el veure que al costat de la màquina hi tenia una alfàbrega . Em vaig encuriosir per saber el motiu de ser-hi i la Nati em va explicar que al seu pare li agradava tocar la planta mentre estava treballant, doncs l’olor que l’alfàbrega desprenia li estimulava la inspiració.

La deferència i consideració gratificant del Senyor Muñoz sempre es mantenia amb la mateixa intensitat, la seva mirada interessada pel que se li deia, el gest deferent i el somriure cordial. Amb el pas del temps i al fer-me gran, ara puc veure amb la riquesa d’expressivitat aquell record i valoro molt més quan el senyor Muñoz ens distingia singularitzant-nos com a persones. Sempre em va originar un sentiment de respecte i amistat entranyable, malgrat la diferencia d’edat.

M’agradava assistir a les conferències que donava, malgrat que fossin poques les vegades que podia fer-ho, degut a les obligacions del meu treball i la família (marit i dos fills). Per Nadal miràvem d’acostar-nos a casa seva per felicitar-les-hi les Festes, així com el sant i aniversari de la Nati. Llavors érem acollits per la família Muñoz amb aquella deferència, consideració i amistat en la que sempre m’havien dedicat.

És avui en dia, quan per mitjà de la Nati, que m’ha anat introduint en el món de la PSICOESTÈTICA, que el seu pare va crear, que me n’he adonat del gran potencial de coneixements i possibilitats personals que es poden obtenir amb el seu estudi, i el temps que he perdut al no haver-ho fet abans.
Haig de dir que ha estat per a mi un gran privilegi, l’haver conegut una persona de la seva vàlua.

Marta Feller i Soler

Miscel•lània
Per a mi recordar al professor Carles M. Espinalt és, continuar amb el diàleg quotidià i permanent que tinc amb ell, amb el desenvolupament de la meva vida i particularment en la meva basant professional d’assessorar la imatge personal i directiva.

Tant se val que es tracte d’un dirigent polític, empresarial, social, un pare que educa al seu fill o un jove que intenti dirigir la pròpia vida.

Amb aquest fi trie una premissa psicoestètica, per exemple: “Dirigir exigeix confiança en la pròpia imatge i saber-se actual” i en eixe mateix moment s’obre un ventall de possibilitats d’assessorament infinit, a més en aquest moment històric amb personatges tant mini-conscients, tant donats a seguir la mediocritat, alhora tant poc representatius; esgrimint qualsevol (repeteixo) qualsevol concepte psicoestètic, ara com:

Singularització.
Maduresa vivencial.
Imatge motivacional.
Marc d’expressió mitjançant el cabell.
Seducció a traves de la musicalitat de la veu i les seves paraules.
Recerca de llocs comuns per a la comunicació.
Recerca de motius comuns per a la persuasió, etc. etc.

Tot i sospesant sempre les pors, perquè tot sigue assumible i eficient per a l’interessat: que ara un dubte que l´estimule resoldre´l, que ara una sospita per a que augmenente la previsto i anant amb compte de que no prengui el pànic, per a que no el paratlitze.

Amb això provoquem insospitats canvis, besants i matisos amb la seva projecció i promoció personal i fent efectiu allò que tant va insistir M. Espinalt, que quan assessoréssim la imatge i el client ens volgués parlar de la seva trajectòria passada li diguéssim: “Parlem del seu futur” i quan ell digué “home jo del meu futur… no en se” li contestéssim “Doncs anem a imaginar-lo”.

I així, l´ introduïm en aquest món tan meravellosament metoditzat pel nostre estimat professor Carles M. Espinalt que és la moda; però de la manera més clara i objectiva: explicant “les modalitats que la modernitat comporta” de la importància dels models i de la precaució vers als anti-models, per a que puga presentar-se i actuar de manera no solsment atraient, també interessant, ja que sense il•lusió no hi ha mobilitat.

Bé, doncs amb la il•lusió que aquests pocs conceptes psicoestètics donen a veure, a qui els llegui, que amb el domini de les imatges i de la imatge personal és com vertaderament es canvien les coses, com de manera tant extraordinària em va ensenyar el creador de la psicoestètica, Carles M. Espinalt, en el seu despatx de Pau Claris, el mateix que ara ( no amb la freqüència adequada) encara aprenc de la seva ben volguda filla Nati M. Espinalt.

Enric Torner i Ibañez
Perruquer psicoesteta a Castelló de la Plana.

Miscel•lània
Primer de tot voldria començar presentant-me ; sóc Enric Torner arquitecte resident a la ciutat de Londres.

La meva relació amb la psicoestètica s'inicia de ben petit degut a la meravellosa amistat que unia al meu pare en Enric Torner i Ibáñez , barber a Castelló de la Plana, amb en Carles Muñoz Espinalt i que ara l'uneix amb la seva filla, Nati Muñoz Espinalt.

Malauradament mai vaig tenir el plaer de conèixer apropiadament en Muñoz Espinalt ja que jo era ben petit els pocs cops que el vaig veure. Del que sí que puc donar testimoni és de l’herència que ells ens va deixar ; la psicoestètica i més important, les persones que formen la seva família, m’han ajudat de manera decisiva a la meva vida.

Tot i que la meva educació sempre va estar fonamentada en els amplis coneixements de psicoestètica, del meu pare, la meva vinculació amb la psicoestètica es va intensificar als 18 anys, quan no sols vaig tenir la sort de poder parlar de psicoestètica cada mati de dissabte amb la senyora Nati Muñoz-Espinalt, sinó que a més tant ella com el seu marit el senyor Josep Bullich, amb la bondat i bon fer que els caracteritza hem van acollir a casa seva per acompanyar-me durant els anys d’universitat i més enllà.

Amb ells vaig aprendre a interpretar la psicoestètica no sols com uns estudis o complement a un ofici sinó com una forma de comprendre millor la vida, i específicament a la pròpia persona per així interpretar-se i continuar perseguint l'objectiu model que cadascú es proposa.

La psicoestètica m'ha ensenyat a estimar el meu ofici, a ser coneixedor de les meves virtuts i defectes per així polir-los. Ara trobant-me en un ambient diferent al dels Països Catalans és quan més me’n adono de la seva importància, de com els seus principis i valors són una magnifica guia i ajut capaços d’ajudar-nos a comprendre amb precisió qualsevol situació.

Des d’aquí voldria manifestar la més profunda admiració, agraïment i afecte cap a en Muñoz Espinalt i especialment la seva família, la Nati Muñoz Espinalt i en Josep Bullich, aprofitar per refermar la promesa de continuar vivint segons les seves ensenyances i valors que tant necessaris i d'actualitat son avui dia.

Moltes Gràcies

Enric Torner - Arquitecte
Londres

Miscel•lània
Carles M. Espinalt: l’harmonia entre l’estètica i el pensament

Em vaig començar a interessar per la personalitat i l’obra de Carles M. Espinalt arran de l’admiració que despertava en el meu marit, Miquel Corominas i Sardà, enginyer industrial, empresari i independentista convençut que trobava fonamentals les tesis d’Espinalt i coincidia amb ell pel que fa l’actitud que hauríem d’adoptar els catalans per tal d’assolir l’alliberament nacional.

De la important i extensa obra escrita que ens ha llegat aquest lúcid pensador, una part considerable és de tanta actualitat que farien bé els nostres polítics de tenir-la com a llibre de capçalera.

Carles M. Espinalt comença a escriure de ben jove ?sovint en la clandestinitat? i amb un objectiu: que els catalans deixem d’actuar com esclaus i aconseguim la independència del nostre poble. A banda de la intel•ligència i solidesa dels seus arguments, és remarcable la fermesa, la valentia i l’elegància amb què els expressa.

Per tal de retre-li homenatge, reproduiré uns quants fragments de la conferència Actitud dels catalans davant la independència, que va pronunciar el 9 de desembre de 1986 a Ona Cultural de la ciutat de Barcelona. He triat aquest text no només per la seva vigència, sinó perquè il•lustra de manera diàfana l’essència del seu pensament i mostra fins a quin punt les seves tesis són oportunes.

Referint-se a la constitució espanyola, Espinalt parla del fracàs estrepitós dels polítics que se’n diuen pares, atès que el primer article només es podia formular en aquests termes: «L’Estat espanyol és una entitat política provisional que impulsa les nacions que l’integren devers la Comunitat Europea, en la qual cada una d’elles haurà d’aportar-hi l’acció històrica que es deriva de la seva cultura i el seu geni nacional [...]» Més endavant, afegeix: «L’Estat espanyol desapareixerà i les nacions que hi malviuen es retrobaran dins la Comunitat Europea amb els drets que emanen de tenir cada una d’elles una personalitat pròpia».

«Catalunya és una nació on varen destruir la plana major dels seus dirigents [...] Els homes eminents que han lluitat heroicament per Catalunya esperaven de nosaltres un procedir molt diferent. Aspiraven veure un català segur de si mateix, refinat en les maneres i capaç de fer-se valdre [...] Els meus deixebles pretenen crear un clima col•lectiu on fins els més esmaperduts prenguin consciència que, sense la forta seguretat de caràcter d’un ampli estol de dirigents, no es pot alliberar cap poble.»

«Quan nosaltres tinguem tres mil persones ?de moment no cal pas demanar-ne més? amb prou força directiva per inspirar seguretat a tothom de casa nostra, ens serà més fàcil del que sospitem convertir-nos en l’estrella que fa catorze de la bandera d’Europa. L’estrella ja la tenim. Ens emportarem aquella estrella blanca sobre un fons blau que, el coronel Macià, va afegir a les quatre barres, com senyal de combat independentista. No errem el camí, l’autèntica federació on hem d’anar els catalans és la d’Europa[...] Ampliem horitzons, i que la nostra estrella, indicadora del combat independentista, passi a ser la que fa catorze de la bandera d’Europa, mentre que, a Catalunya, voleien més altives i lliures que mai les quatre barres.»

Aquestes quatre reflexions que he triat per commemorar el vintè aniversari de la mort de Carles M. Espinalt són només un petit tast (però molt definidor) del que representa la trajectòria d’un català lliurat en cos i ànima a recuperar la dignitat, en tots els àmbits, del nostre poble.

Tessa Calders i Artís

Miscel•lània

CARLES M. ESPINALT S’OBRE CAMÍ A TRAVÉS DEL VERB ENCÈS
Mossèn Josep Dalmau

Treballant de vicari a la parròquia de St. Antoni, a dalt de tot de les Rambles de Vilanova i la Geltrú, vaig entrar en contacte amb la clandestinitat l’any 1955 a través
d’un militant del Moviment Socialista de Catalunya conegut per dos “àlies”. El “Pistoletes” o “El Lleganya”. Feia 8 dies que havia arribat a aquest nou destí amb la missió d’explicar l’Evangeli de Jesús de Nazaret a una ciutat desconeguda per mi, armat amb una Vespa comprada a terminis a Sabadell, i amb un esperit fresc i il•lusionat per la feina feta en aquesta gran ciutat del Vallès Occidental, i en una barriada que s’estava fent, anomenada Gràcia.

La primera visita que tinc és d’en “Lleganya” . Se’m presenta com a militant socialista i amb la missió d’assabentar-me que a Vilanova hi havia 6 militants comunistes a la presó feia un any i mig, i ell era l’encarregat de recollir uns diners cada mes, i repartir-los per les famílies dels empresonats. “La primera notícia que m’arriba”, faig jo... “Mossèn Pedrals, el seu predecessor, em donava els diners dels obrers cristians”. “Encara no els conec; veniu la setmana vinent i en parlarem”.

Parlo amb els quatre grups d’obrers cristians, que no en sabien res de la història d’en Lleganya. Al tornar a visitar-me el militant socialista li dic que ningú en sabia res dels vostres tripijocs. “Però si em doneu les adreces de les sis famílies jo mateix m’encarregaré de portar-los els diners”. “No, no!!”, fa ell. “Quan el vegin amb la sotana, el fotran escales avall”. “No s’amoïni; ja me’n sortiré!”, faig jo.

Així vaig entrar en contacte amb el món de la clandestinitat; i cada vegada m’hi vaig sentir més embolicat. I recordo que em veia amb persones més grans que jo en una gestoria del voltants de la plaça Urquinaona. Eren 5 i jo –el més jove– el 6. En aquest grup clandestí hi havia l’amo de la gestoria, que escoltava molt, i tot d’un plegat deixava el seu silenci i amb un cop de puny a la taula i veu d’enfadat, deia: “Nosaltres hem de manar; nosaltres hem de manar!”; també hi havia en Joan Ballester, que tenia una llibreria al Carrer Consell de Cent; un intel•lectual molt serè d’Acció Catalana; i Carles M. Espinalt, que tenia un parlar entusiasta. D’ell vaig aprendre que tota persona es vol diferenciar o tenir alguns elements que l’identifiquin.

I no fou pas que em convencés mentalment. El que em va passar fou que el meu comportament personal de capellà gairebé inconscient, em duia a fer-me fer peces de roba al meu gust: una jaqueta per anar amb la Vespa amb una pell pel coll; anava amb sotana, però amb una butxaca a cada costat del pit, i no duia el collet blanc, sinó que em treia el coll de la camisa per sobre la sotana. I tot això ho feia perquè no m’agradava que la gent em confongués amb un capellà corrent. Jo era una persona diferent. Pel mateix sentit inconscient vaig ser el primer capellà que es va treure la sotana. Sentia que em desfigurava. Si Jesucrist anava vestit com tothom!!, per quins set sous havia d’anar vestit “uniformat”?

Ves per on, al sentir el parlar de Carles M. Espinalt, vaig veure que els seus continguts mentals justificaven els meus comportaments vitals. Per això l’anava a escoltar amb la Joana Villemur a l’hotel Balmoral! Jo, pel meu compte i risc, m’havia llançat a alliberar-me d’un grapat de coses que em feien nosa, i en Carles M. Espinalt m’oferia la justificació del meu comportament. ¡Em donava les raons que completaven el meu sentiment vital.

Miscel•lània
Pere Masó i Panella. Deixeble de Carles M. Espinalt.

A poques setmanes de la mort del meu mestre en Carles M. Espinalt i en un acte a l’hotel Balmoral, jo deia: doneu-me temps per estudiar bé la ciència psicoestètica. Tal com ens ho proposava el seu creador ho he intentat fer al màxim. No ha anat gens malament. Entre altres puc defensar i comentar molt bé els continguts dels següents comunicats que he transmès últimament:

A) Proposta a l’assemblea nacional catalana (secció de La Cellera de Ter)

Benvolguts,

He assistit a diferents conferències sobre el tema de la independència. La majoria a La Cellera de Ter. Han estat molt bé.
Penso que en els propers mesos, i més que mai, la dinamització territorial, els discursos, les manifestacions en mitjans de comunicació, reunions, manifestacions, etc, hauran de tenir la millor eficiència i transmetre una creïble i prestigiosa imatge. Partint de lo molt bo que tenim en aquets aspectes, cal anar millorant per assegurar la nostra independència de Catalunya .Per això cal parlar-ne de nou.

També penso que seran interessants les reflexions sobre el caràcter, professionalitat i sentit de futuritat per avançar i esdevenir model com a nació.

Per això facilito conferències amb el títol “ QUINS CATALANS VOLEM?” amb els següents punts:

-La dignitat de la persona.
-Sentit polític dels catalans en el procés d’independència.
-Aconseguir més rellevància i seducció personal i nacional.
-La imatge del polític-dirigent català del futur.
-Altres a concretar.

Com a deixeble del Carles M. Espinalt fa temps que facilito aquesta conferència de forma entenedora per diferents menes de públic.

Agrairé ho difonguin als seus grups de l’Assemblea de les poblacions de la província de Girona.
A disposició per parlar-ne. Sabem que en aquest procés independentista caldrà molta exemplaritat. Ofereixo la meva aportació per aconseguir- la.

B)Proposta presentada en un fragment de pòster pel concurs de balcons per la festa de la Mare de Déu del roser de La Cellera de Ter.

El seu contingut és:

INSPIRATS AMB LES GRANS VIRTUTS , TINGUEM:
-EL MILLOR CARÀCTER.
-EL MILLOR ESPERIT PERSONALITZADOR.
-LES MILLORS IMATGES MOTIVACIONALS.
-ELS MILLORS IDEALS.
-LA MILLOR CAPACITAT D’INSPIRAR CONFIANÇA.
-EL MILLOR DO DE GENTS.
-EL MILLOR MISSATGE ESPECIALMENT PER LES NOVES GENERACIONS.
-LA MILLOR PROFESSIONALITAT.
-LA MILLOR IMATGE DE LA CELLERA DE TER PER LA CATALUNYA DEL FUTUR.

Amb la influència del meu mestre podem anar pel món amb ideals i fets tan necessaris.
Condueixen a formes de vida molt més atractives.
Això és una part del llegat de Carles M. Espinalt.El meu especial record i agraïment.

Pere Masó Panella
(pmaso2@xtec.cat)

Miscel•lània
Vaig conèixer Carles Muñoz Espinalt pels volts dels primers anys cinquanta del segle passat. En aquell temps ell tenia una certa relació personal amb elements importants de la UNIÖ DEMOCRÂTICA DE CATALUNYA. Jo tenia amistat amb la seva neboda Maria Rosa Penedés i també amb l'Eduard Cardona i Romeu, molt bon coneixedors tots dos de les relacions i iniciatives polítiques del Muñoz Espinalt d'aquella època.

Recordo les llargues converses sostingudes tant al seu estudi de la Rambla de Catalunya com a la seva penya que es reunia al Terminus, el famós cafè restaurant radicat al mig del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia, on s'hi feien tota mena de tertúlies.

Gràcies a ell vaig conèixer un gran lluitador catalanista, mossèn Ramon Muntanyola, poeta i autor d'un llibre molt important sobre el Cardenal Vidal i Barraquer, el cardenal de la Pau, rector de Salou i promotor d'una revisteta que es deia RESSÓ i ànima de l'APLEC de La Selva del Camp. A la revista RESSÖ fins i tot hi vaig publicar un article relacionat amb el tema de la immigració que per aquells anys acudia a Catalunya de forma massiva i on exposava que amb el temps la immigració esdevindria una força que actuaria al nostre favor.

En Carles Muñoz Espinalt juntament amb l'Adolf Nanot es dedicava professionalment a la grafologia. Assessorava diverses empreses, fonamentalment estrangeres, en la selecció de personal a través de l'estudi de la grafologia dels aspirants.

Era tot un caràcter capaç d'exposar les seves idees amb fermesa, fins i tot temerària,. L'ajudava els seus coneixements dels secrets de l'oratòria, amb l'entusiasme necessari per convèncer els indecisos. Jo crec que no va ser entès en la seva idea de trobar un líder que portés Catalunya cap a la llibertat. Era un precursor.

Quan ningú no parlava d'independència en els foscos anys del franquisme ell n'era un convençut i s'esgargamellava predicant-la. Criticava i comprenia al mateix temps la falta de coratge dels polítics de la seva època des de la seva vocació professional tot creant escola entre els seus adeptes.

Recomano la lectura de les seves obres.

Ja fa vint anys que ens va deixar i encara el veig, com si fos ahir, brandant la seva cabellera proclamant veritats als quatre vents. Mentre visqui, el seu record perdurarà a la meva memòria amb agraïment per tot el que em va ensenyar, i per l'ajuda que en vaig rebre.

CARLES MUÑOZ ESPINALT, MOLTES GRÀCIES!

Manuel Cardeña Coma
Maig del 2013

Miscel•lània
Homenatge i Reconeixement

Enguany es commemora l'any CARLES MUÑOZ ESPINALT, del que els seguidors de la Psicoestètica ho volem recordar, i vingui aquí el meu modest homenatge a la vigència del seu llegat de la millor manera que es pot difondre: treballant i treballant-lo.

Quan vaig conèixer el professor em sobtà que parlés en català: o sigui amb naturalitat i sense complexos, pensem que en aquell temps -principis de la democràcia- encara, en català, poc i arraconat. Influenciats com estàvem pels anys de dictadura, em meravellà que una persona que es dedicava a formar professionals de la moda ho fes en la nostra llengua. Fins a quin punt teníem clavat al moll de l'os el complex de parlar en català.

De les sessions impartides m'adonare que tenia davant meu no un professional “de la moda” si més no, un patriota que entre gràfics de psicoestètica i orientacions per afermar la voluntat professional, sortien en les converses noms com Josep Maria Batista i Roca, Pau Claris, etc, entre d'altres. En principi tota la informació que rebia em superava desconeixia la magnitud de la seva obra i el personatge que l'havia creada: jo venia pel tema “dels cabells”. El professor com a bon pedagog i experimentat en la psicologia humana ja sabia com calcular les paraules, les frases i els silencis, perquè hom se n'adonés de la importància d'un tema, fent-te notar sense dir-ho directament com enfocar les situacions per agafar-les en el punt on a cada u li fos comprensible.

Actualitat de la Psicoestètica. Avui que veiem la possible independència de Catalunya com a real, més que mai hem de reivindicar la figura i l'obra de CARLES MUÑOZ ESPINALT; de la qual tots ens en podem sentir orgullosos, no només els catalans, per la visió que tingué avançant-se dècades en el plantejament de qüestions que avui són de plena actualitat. Amb tot com de segur diria el professor: no abaixem la guàrdia l'enemic vigila i té el recursos per tombar-nos, de fet amb d'anar en compte perquè, un afany mal canalitzat de protagonisme personal combinat amb una amnèsia assumida pot arribar a crear situacions de renegar dels orígens i trajectòria de la nostra Pàtria i de tants patriotes que l'han fet possible, entre ells el professor.

Un home de la importància del professor pot perfectament comparar-se -sense cap mena de falsa modèstia- amb les gran figures de la història universal i de la nostra en particular, per posar un exemple; personatges de la talla de Ramon Llull, Francesc Eiximenis o Francesc Pujols, entre molts, cada un en el seu camp sistematitzaren la seva obra amb l'afany de gaudir d'una major llibertat fent obrir els ulls de la ignorància i la manipulació. Carles Muñoz Espinalt es pot dir que és continuador natural del geni nascut i format a les terres de parla catalana.

Fou un home que aprofundí àmpliament l'estudi de la condició humana i que sovint deia: el millor psicòleg del món el tenim davant nostre, sentir-ho en boca del professor reconfortava, et feia sentir un home nou. Els seus estudis el portaren a conèixer profundament les motivacions que porta l'home a crear-se un món personal -d'artificis- que li serveixi com de defensa, com de socialitzar-se i compartir; en ambdós casos sempre creia en la raó i els raonaments de cada u: sabia com fer que un individu arribés a ésser -si volia- persona. Lògicament un coneixement tant afinat de la condició humana no s'improvisa: la magnitud de la seva Obra que abasta camps des de la grafologia, la formació del caràcter fins la importància de la indumentària; mai es cansava de repetir com ens cal als catalans recuperar el sentit del vestir amb una oratòria adient -i oportuna sovint- que imprimeixi caràcter a les nostres actuacions.

Voldria acabar aquest homenatge, escrit amb més passió que erudició, reproduir del gràfic 177, la manera correcta o la manera errònia de presentar-se, que possiblement ajudi a qui a d'estar a la palestra en moments tant interessants per a Catalunya i els Catalans:

Norma Psicoestètica: Cal presentar-se i viure d'acord amb l'altura històrica
assolida, gràcies a l'evolució professional, competència i prestigi guanyat.
Viure i actuar d'acord amb una situació anterior, és un error tàctic i una de
les formes més negatives que pot tenir qui vol fer-se una sòlida imatge
personal.

Gràcies Professor i gràcies Nati Muñoz-Espinalt, per continuar difonent la Psicoestètica que com el professor deia és una ciència que encara està a les beceroles i com a tal anirà evolucionant d'acord amb el sentit dels temps i de les persones que l'estudiaran.

Xavier Pla Lluch
Perruquer Psicoesteta

Miscel•lània
CARLES MUÑOZ ESPINALT, GRAN CONEIXEDOR DE LA LLENGUA CATALANA

A l’extensa capacitat de Muñoz Espinalt com a psicòleg, grafòleg de reconeixement europeu i creador de la ciència psicoestètica, jo hi afegiria el seu domini de la llengua catalana, especialment en l’àmbit de les frases fetes i refranys.

En les seves conferències, sempre emprava algunes frases fetes de força repercussió i popularitat. És en les seves exposicions que jo en descobreixo moltes. Recordo, entre d’altres, expressions com anar de vint-i-un botó, ser un setciències, filar prim, treure el Sant Crist gros, ser un estiracordetes, etc.

Era tant el seu coneixement i la seva recerca que, d’algunes d’aquestes frases, arriba a escriure’n un llibre com p.ex. els que titulà “L’esperit del setciències”, “Seny no és timidesa”, “Un mercat per al senyor Esteve” i “Frases motivacionals”.

És important, doncs, recordar aquest aspecte que, si tothom el tingués en compte, ajudaria a conèixer més la nostra llengua i a mantenir-la allunyada dels castellanismes.

A part de totes les altres activitats a les que es dedicava Carles Muñoz Espinalt, solament per aquest aspecte del català mereixeria el nostre homenatge més entranyable. Al meu entendre, seria convenient que repasséssim els seus escrits i els seus llibres i féssim servir freqüentment aquestes paraules, especialment les frases fetes, per enriquir al màxim la nostra llengua catalana.

Joan Panadès Muñoz
Professor d’oratòria i comunicòleg

Miscel•lània

EN FRONT DE LA DECADÈNCIA: PSICOESTÉTICA

“Sense una correcta interpretació de sí mateix, del país on hom s’arrela ningú pot tenir la personalitat desitjada.”

Carles Muñoz Espinalt

Quan vàrem conèixer el professor Muñoz Espinalt en les inoblidables conferencies de l’Hotel Balmoral poc intuíem el canvi espectacular que el seu coneixement comportaria en els objectius i la valoració del nostre ofici i conseqüentment en la nostra manera de ser i de fer.
Al seu estudi únic en tot el món sobre la influència dels artificis que l’home necessita per sobreviure i autoafirmarse Muñoz Espinalt trenca amb les teories nascudes de la psicologia tradicional i del psicoanàlisi per endinsar-se en la part que sembla més superficial a primera vista però que en aplicar las teories de la psicoestètica la converteix en decisiva en el comportament i el caràcter de l’home.

Escriu Muñoz Espinalt:

”A través de l'aparent banalitat de l’ornament, l’home va aprendre a ser diferent a la vegada que fomentava, conseqüentment, la vanitat que li permetria desenvolupar poders que, en sí mateix, de manera real abans no posseïa"

És a través d’aquestes teories, tan senzilles però a la vegada tant complexes que descobrim que a través dels segles la història es veu condicionada per l’evolució, la cultura i el ple desenvolupament de l’ésser humà que es vesteix i s’impregna amb uns induments que li confereixen caràcter i que si sap potenciar la força que generen es converteixen en decisius i determinants. Veiem que des de sempre el poder dels pobles es veu reflectit en les joies i els induments que les diferents civilitzacions ens varen llegar.
Les cultures que varen canviar la humanitat sempre disposaren d’un alt valor afegit: amb la seva manera de vestir i guarnir-se van transformar les seves respectives societats.
Quan més forta ha sigut una societat més marcat i representatiu ha sigut el seu indument.
És ara que amb l’excusa de lo "ètnic” ens tomem efímers i primitius i acabem despersonalitzats i empobrits al voltant d’una modernitat que ens uniformitza i ens converteix en mediocres que a la vegada ens transforma en un poble voluble i sense personalitat i per tant incapaç de sobreposar-se i realitzar-se.
Què se’n ha fet d’aquell prestigi i aquella personalitat que va tenir la joieria catalana?
La decadència d’una societat va lligada al declivi de la seva personalitat, si recuperem el fons i la forma sense oblidar mai les nostres arrels (lo local és universal) podrem superar la desmoralització.
Si recuperem les teories del professor Carles Muñoz Espinalt i amb ell la ciència psicoestètica podrem superar el decadent esperit actual.

Recorda el professor...

“Des de la nit dels temps, tot home ha volgut presentar-se com un cas a part de la regla general i encara que sense discrepar plenament dels altres, procura considerar-se una excepció és aquesta excepció la que el sedueix i li dona,per poc que afini, la màgia de la singularitat.”

Josep M. Vall i Cot – Àngels Comaposada

Miscel•lània

Muñoz Espinalt

Quan l’opressor es pensava que de l’esclau n’havia fet un mesell, ja hi havia qui li plantava cara.

Quan el mesell ja no se sentia dels cops —i per això ho era, de mesell—, ja hi havia qui li proposava d’alçar-se, ben dret.

Quan la persona dubtava del sentit de la seva personalitat, ja hi havia qui proclamava que calia no deixar-se subjugar pels complexos.

Quan el confús barrejava objectius —sovint, tanmateix, ben lloables—, ja hi havia qui aclaria l’ordre de prioritats per arribar a ser lliures.

Camí de la llibertat —que volem tenir ben aviat aferrada amb totes dues mans—, recordem els qui, alhora assenyats i decidits, indicaven quin era i és l’estel que guia cap a la plenitud. Carles Muñoz Espinalt, al primer rengle.

Rafael Català i Dalmau

Miscel•lània
“Quan un país pateix una crisi de dignitat patriòtica, el civisme dels seus millors homes és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells que no suporten la seva conducta exemplar”
Carles Muñoz Espinalt «Preludi a la Independència».

Avui, davant de la casa on va néixer Carles Muñoz Espinalt, volem trencar aquest silenci perquè ell va ser d’aquests homes exemplars i li retem un homenatge sentit a aquest gran pensador, intel•lectual, savi, pedagog, psicòleg, fundador de la Psicoestètica, polític, independentista i molts altres conceptes que hi podríem afegir en el seu vintè aniversari de la seva mort.

Jo no vaig tenir la sort de conèixer-lo, però recordo alguns comentaris de companys de militància política que me n’havien parlat, alguns de bé, alguns dels quals avui són aquí, i d’altres no tant, jo em pensava que era un de tants il•luminats que corren pel país. Res més lluny de la realitat. Vaig haver d’esperar a la seva mort per començar a indagar sobre la seva persona. Recordo que al 93, jo estava empresonat per pertànyer a Terra Lliure, a la presó d’Alcalà Meco, a Madrid, quan em van entrar el setmanari La Marxa de Catalunya on s’explicava, molt alt per alt, part de la seva trajectòria i una foto del seu enterrament amb un munt d’estelades. Aleshores alguns dels meus companys i deixebles d’en Carles Muñoz Espinalt, en Miquel Macià, en Tati Furriols, en Jordi Fàbregas i l’Albert Anglada em feien arribar mitjançant la Teresa tota una sèrie d’escrits sobre la seva persona, sobre els seus ideals i sobretot el que ells pensaven del que passava aleshores al nostre país. Amb una idea bastant diàfana, encara, no va ser fins que vaig venir a viure aquí a Montesquiu, ara fa 14 anys, que vaig conèixer la Nati i en Josep, filla i gendre d’en Carles Muñoz Espinalt, que no vaig entendre de debò el seu pensament mitjançant les seves explicacions i sobretot per la lectura de part de la seva «Obra escrita».

Per això, avui, estic orgullós, com ho vaig estar en l’obtenció del premi que porta el seu nom, l’any 2007, aquí a Montesquiu, de poder participar en aquest acte d’homenatge. Un homenatge, crec jo, que ha hagut d’esperar massa anys. No és normal que una persona tan valuosa i capdavantera en les seves aportacions de país encara se’l silenciï fins i tot al seu propi poble. Potser no té res a veure en la manera de pensar valenta i sense embuts que tenia per això sí que va estar i encara està silenciat per les persones que resten al poder, o potser és pura ignorància i per la manca de consciència nacional. Molts d’aquests ignorants són els mateixos que el critiquen, alguns fins i tot fan gala de ser independentistes amb la seva bandereta al balcó, ara que la hi té tothom, però que han estat i són incapaços de fer quelcom per tirar endavant cap projecte que ens porti al camí de la independència del nostre poble, i que només depenen de la feina dels altres. En Carles Muñoz Espinalt ja ens deia “Moltes vegades els homes viuen i moren sense arribar a saber com són i cap on van” també deia “la persona que no té projectes és un projecte de persona” així com també “l’ésser humà, en general no viu feliç pensant, sinó que ja n’hi ha un altre que ho fa per ell”. Aquestes frases defineixen del tot aquesta gentussa.

A en Carles Muñoz Espinalt, la història encara no l’ha posat al seu lloc, on li toca. Però estigueu segurs que ben aviat el tindrà. Potser haurem d’esperar a tenir la independència que ell i tants de nosaltres hem anhelat tant de temps però serà un lloc de primer ordre. Pensem que si ara veiem la independència possible és perquè gent com ell ens han anat inculcant a tort i a dret que sí volíem com a poble, ser lliures ho seríem, recordem que ell va ser l’inductor de tirar endavant una campanya sobre el plebiscit per la independència l’any 92. No va poder ser aleshores, sobretot per la incapacitat i crec que per la por de la classe política dominant claudicant que consideraven que l’independentisme només érem quatre eixelebrats. Hem hagut d’esperar a les consultes que van tirar endavant alguns d’aquests eixelebrats, bons amics meus, d’Arenys de Munt, perquè ens adonéssim que perdent la por aconseguim tot el que ens plantegem.

Carles Muñoz Espinalt, ja deia ”Els catalans donem categoria de normalitat a la més aberrant anormalitat. Els catalans sempre serem ciutadans de segona classe mentre estiguem sota el jou dels borbons. Hem de trencar amb la passivitat de la majoria i el conformisme vers l’opressor. No serem catalans de ple dret si no lluitem per ser lliure”. També deia: “Si, podem superar l’actual desmoralització, només si partim de la premissa que mai no hi ha justícia si els dirigents són corruptes, curts de gambals o que actuen d’esquena al poble”. Doncs bé, vull ser optimista perquè els fets que han fet canviar l’espectre polític d’avui dia m’ho fan ser i jo diria que dia a dia es va trencant aquesta passivitat, l’homenatge d’avui en pot ser un exemple. El poble català ha canviat de mentalitat i ha fet canviar el de la classe política catalana, després d’anys de lluita. Sóc conscient que no hem arribat als nostres objectius, encara, però seguint el consell de Carles Muñoz Espinalt de “voler és quasi aconseguir” estic segur que ben aviat deixarem d’estar sota el jou dels borbons per ser nosaltres, els catalans, qui decidim cap a on anem i com ho fem.

Gràcies Carles Muñoz Espinalt, per la teva dignitat i fermesa en els teus ideals de llibertat i justícia.
Visca la Terra !

Pep Musté
Acte d’Homenatge a Carels Muñoz Espinalt
27 d’octubre 2013
Montesquiu

Miscel•lània
20 any és només una edat cronològica no pas vivencial, per això és viu.

Sintetitzar el que penso de Carles M. Espinalt de com la seva persona i la seva obra han influït en la meva vida, em portaria tota una marató de converses, el repte està a exposar les vivències que considero més importants per a mi, sent conscient que sempre es quedaran coses per dir.

Penso que una obra té la seva justificació de promoure’ns, és pel seu fruit. La seva obra parla per ell.

Vaig conèixer a Carles M. Espinalt de la mà de Joaquim Alcàzar, Perruquer i Professor de Psicoestètica que ha contribuït amb la seva acció pedagògica, que els perruquers que ens vinculem a la Psicoestètica valorem i estimem la professió per l’aportació que fem a la societat contribuint en la formació de la interpretació que es fa a la persona, dotant-li d’un caràcter més apropiat per la seva evolució.

Carles M. Espinalt, realitzava les conferències a l’Hotel Balmoral, conferències tant desitjades i necessàries, pels coneixements que et transmetia, l’originalitat del contingut y per a mi molt important és que deia coses que poca gent s’atrevia a dir. No et quedaves indiferent, sempre hi havia una reacció.

El meu record de la primera vegada que vaig assistir al l’hotel, el meu estat d’ànim era una combinació d’emoció i nerviosisme, (abans de començar la conferència vaig haver d’anar diverses vegades al lavabo, la mateixa emoció i la tensió em feia suar les mans i les volia tenir ben seques, volia donar el millor de mi) pressentia que m’anava a endinsar en un ambient que el que presenciaria seria molt important, però, no m’imaginava que el que estava experimentant seria molt més que unes experiències, va ser una visió, que em va transformar com a persona, com a professional i com a patriota.

El meu record de la impressió que vaig rebre de la seva imatge, en conjunt va ser d’un home singular, en la salutació vaig sentir un gest afable i cordial acompanyat d’una actitud sincera i oberta, i amb un to respectuós proveït d’autoritat, aquella que transmet el ser autor.

L’aportació de la Psicoestètica al món de la perruqueria és decisiu.

Abans havien dubtes que les ciències del moment no donaven respostes, però, a partir de la creació de la Psicoestètica hi ha un abans i un després, i és l’estudi d’una peça importantíssima que no se li havia donat importància, l’estudi de l’artifici, a partir d’aquí ja tenim respostes, ja sabem interpretar la simbologia que aporta el cabell a l’ésser humà, i com el cabell està íntimament lligat a l’esperit humà, a les seves preferències, on es reflecteixen les seves emocions i els seus ideals de manera visible.

Es vulgui o no, existeixen una irrefutable vinculació entre el caràcter, les actituds i l’aspecte estètic, al gest d’una persona, és la vinculació que hi ha entre fons i la forma entre pensaments i matèria.

Gràcies a la Psicoestètica sabem de manera precisa que el conjunt de valoracions que fa la persona de la seva imatge, repercuteix en la seva actitud, “El conjunt de punyetes forment una personalitat”. Al mateix temps, descobrim la historia de la professió, fen-nos sortir de la fase infantil en la qual estem immersos.

Carles M. Espinalt amb la seva visió va transformar el món professional dels qui ens dediquem a la imatge, cap professional pot parlar de l’aportació de l’artifici, i dels valors de la imatge amb coherència, sense els coneixements de la ciència de la Psicoestètica.

Personalment, i a mesura que he anat aprofundint més la ciència de la Psicoestètica, he passat de ser un Barber que es limitava a tallar els cabells des del punt de vista “sempre s’ha fet així” i ofegat pels perjudicis, a interpretar les modes i el gust col•lectiu, contribuint a que la persona disposi de més pistes per a hom vol dirigit la seva imatge. Gràcies a tenir una nova imatge més conscient, generen un nou gest, ens sentim més representatius amb allò que volem, dotant-nos d’un major optimisme que ens fa ser més valents, i disposant d’una actitud a ser mes emprenedors.

Avui per avui, el món científic (Neurociències...) va confirmant que hi ha uns valors subjectius que fan que la persona que disposi d’unes eines apropiades pot transformar la seva actitud, és a dir d’una manera de posar-se, fa que els sentiments varien, aquests acompanyen al fet que els pensaments siguin més apropiats per al comportament que es requereix per aconseguir els nostres objectius.

El que vol dir que Carles M. Espinalt s’avançà al seu temps, m’imagino els sentiments , la intel•ligència i la voluntat que són necessaris per poder mantenir les seves creences en un context social que vivia unes circumstàncies molt adverses, sent una prova més que el caràcter que va mantenir al llarg de la seua vida té una acció de model per mi.

Penso que Cartes M. Espinalt volia formar persones lliures a consciència, fer-nos millors professionals i sobre tot fer nos visibles, una realitat que molts intenten ocultar i és el valor que té la independència per a nosaltres, per al nostre poble. Hem de ser més patriotes.

Considero a Carles M. Espinalt, un home savi per la ciència que va crear per formar grans professionals, un patriota per com valorava i formava de manera constant en la recuperació del caràcter català i i de com la seva forma de ser generava confiança, tot un geni.

Gracies Carles M. Espinalt per la seva obra.
Gracies a la Sra. Maria per la seva forma de ser.
Gracies a la Sra. Nati Muñoz Espinalt i al Sr. Josep Bullich per les seves aportacions, per contribuir de manera decisiva a la continuació de la Psicoestètica
Gràcies a tots els socis perquè cadascun de nosaltres fem la nostre aportació.

Tots heu contribuït a formar-me com a persona, com professional i com a patriota.

Gràcies

Ferran Novella-Hidalgo

Miscel•lània

DESCOBRINT LA PSICOESTÈTICA

Fa molt poc que m'he iniciat en l'estudi de la psicoestètica, i primer vaig començar per millorar l'oralitat en la meva professió, ara bé, de seguida adquireixes coneixements i millores en molts camps, tant en l'expressió, com en la parla, el gest, i en definitiva amb el caràcter. Així la psicoestètica és una inesgotable font de recursos per fer front a la vida diària i sobretot per desenvolupar adequadament la professió escollida.

El record d'En Muñoz Espinalt és tant viu a dia d'avui per l'extens llegat que ha deixat en la psicoestètica, la grafologia, la caracterologia, en tots els seus llibres, i actualment continuatiu per la seva filla que està realitzant un meravellós treball en el camí iniciat pel seu pare.

Necessitaríem més persones com En Muñoz Espinalt per poder-nos emmirallar i fer gran el nostre país.

Mariona Ratera Bullich
Advocada

Miscel•lània
PSCICOTESTICA I MODA

Vaig conèixer al senyor Muñoz Espinalt com a creador de la psicoestètica i m'agradaria fer una menció especial per agrair el creixement personal que m'ha aportat seguint les pautes de la seva ciència.
Sempre el vaig considerar un gran mestre amb una saviesa i visió en el món de la moda (que es el que jo treballo) i creixement personal. Actualment està a l'ordre del dia fer cursos de coaching ("queda chic"), de personal shopper, estilisme... i fa més de 30 anys que ell ja ho impartia en totes les seves conferències.

El meu record d'En Muñoz Espinalt era d'un erudit en el món de la moda. Quan anava a les seves conferències i seminaris que impartia sobre psicoestètica aplicada en el camp de la moda, tot i que era molt jove em cridava molt l'atenció la visió tant moderna, funcional i atractiva que tenia en tots els àmbits de l'ornamentació de la persona.
Recordo molt especialment unes conferències, ja fa 30 anys, on ens mostrava uns dibuixos (fets per ell mateix) on vaig veure el meu primer triquini de la història, i qui m'anava a dir que grans dissenyadors com Andrés Sardà l'incorporaria 25 anys desprès a les seves col•leccions, essent un gran èxit de vendes.

En aquell moment vàrem veure "esbossos" on, tant el noi com la noia, es vestien igual. Ara només hem de fer un cop d'ull (mentre prenem un café en una terrassa del Passeig de Gràcia) per poder comprovar per nosaltres mateixos el que el senyor Muñoz Espinalt ens estava ensenyant fa més de 30 anys.

Era tant avançat a la seva època que creia que els dibuixos i les desfilades (de moda, perruqueria, complements, joieria, etc) que en aquell moment estava presenciant, no arribarien mai al mercat, ara bé, dia rere dia sóc testimoni que tot s'ha anat imposant al mercat, i fins i tot, han passat a ser peces de culte.

En Muñoz Espinalt tenia l'habilitat de reconèixer el potencial de les persones i del mateix treure'n el màxim partit. Mitjançant la psicoestètica era capaç de potenciar la mirada, la parla, el gest i la indumentària per a treure la millor expressivitat de cada persona, fent-les potencialment agradables i atractives tant per fora com per dins.

Com a gran mestre que ha estat per mi, he aconseguit aplicar la seva ensenyança, i cada 15 dies dono a les meves treballadores unes pautes psicoestètiques, que ens ajuden a la relació entre nosaltres i els nostres clients.

També amb la actitud que hem de tenir amb la moda que venem, (que ja es prou difícil), doncs hem passat de ser un país amb grans fabricants, dissenyadors, comerciants i sobretot gent amb molt d'ofici, a ser un país de segona. No seria el moment de preguntar-nos que faria el senyor Muñoz Espinalt en aquestes circumstàncies?

Només puc concloure aquest escrit donant les gràcies a En Muñoz Espinalt per les seves ensenyances psicoestètiques i per ser un gran home. El trobem a faltar.

Alba Bullich
Empresària de moda


 



 



 



VI SEMINARIO DE PSICOESTÈTICA Y NUEVAS MODAS 1977
Carles Muñoz Espinalt explicant l´evol.lució de la moda en el vestit de bany

Miscel•lània
IMATGE I SEGURETAT

Quan vaig entrar en el món de la psicoestètica, mai m'hagués pensat l'ús d'aquesta ciència en la vida actual, tan laboral com social.

No vaig conèixer a En Carles Muñoz Espinalt en persona, però gràcies a la seva filla Nati i les seves classes de psicoestètica cada dia el vaig coneixent una mica més, i sóc conscient del seu talent i de la seva visió tan innovadora i eficaç.

En el meu cas, la psicoestètica, m'ajuda a afrontar molts reptes davant diferents entorns i personalitats, ja que com a conseqüència d'aquest entorn laboral que tenim ara, no tenim més remei que buscar nous projectes fora del nostre país.

Aquesta ciència és un valor afegit que adquirim practicant-la a diari, i m'ajuda a millorar la imatge i la seguretat davant diferents entorns i situacions.

Josep Mª Costa Bueno
Tècnic Superior en Automatització

Miscel•lània
Carles M. Espinaltr i la Ciència Psicoestètica

M’hagués agradat molt poder conèixer personalment al gran psicòleg i grafòleg català Carles Muñoz i Espinalt, però la vida m’ho ha compensat, ja que he conegut al meu estimat professor de Psicoestètica, Salvador Brulles i Moragues, que m’ha transmès els coneixements de la ciència Psicoestètica, perquè m’ha ajudat a interpretar i formar-me un caràcter directiu.

Després d’estudiar l’obra del professor Espinalt, m’he adonat de la grandiositat de la ciència que creà, i que era un dels savis més grans que ha donat la història de la humanitat en la interpretació de l’ésser humà, la seva obra està pensada pedagògicament per a tot aquell que la llegeixi, escrita des de la imparcialitat democràtica i de l’empirisme més afinat, lluny de criteris personals interessats o acomplexats que el poguessin condicionar, també voldria remarcar la seva honorabilitat, demostrant ser un dels grans patriotes que ha defensat la Nació Catalana, fet que dignifica tot home quan defensa o promou el seu país, aquest fet el fa universal.

Per la meva experiència pròpia de vida i estudi, puc afirmar amb tot el convenciment, que la ciència que Muñoz i Espinalt va crear per a nosaltres, per Catalunya i pel món sencer, és la metodologia que la humanitat necessitava per sortir del desconcert envers el nostra futur, degut a la gran desorientació mental que ens ha portat la manca de sentit directiu i la pedagogia que actualment s’imparteix, en els centres d’ensenyament de tot nivell.

Parlar de la Ciència Psicoestètica, de la ciència que estudia l’ésser humà a partir dels artificis que aquest necessita per afirmar-se, projectar-se i sobreviure, em proporciona un coratge vivencial, em fa dir sense por a equivocar-me, que en el món dels humans, la necessitat, a cops l’ha fet actuar psicoestèticament sense saber-ho, només que fins l’arribada del professor Espinalt, ningú ho havia teoritzat ni metoditzat, i per tant, s’actuava amb una intencionalitat mini-conscient. –Cal dir que la Psicoestètica estudia les noves projeccions personals i col•lectives que construeixen futur–.

Les classes magistrals del professor Brulles, – etern agraïment pel meu professor – m’han orientat per entendre la psicologia humana i el nostre procedir. La Psicoestètica ens dóna les claus de com cal interpretar-nos els éssers humans, com fer-ho d’una manera concreta, per no desorientar-nos i ser eficaços, per tal de créixer personal i professionalment de com cal construir-se un caràcter per poder ser amos del nostre destí individual i col•lectiu si s’escau, per saber lluitar des del ple-conscient pels nostres objectius, amb l’esforç que requereix cada escomesa, amb il•lusió, amb honestedat, amb capacitat de superació, amb l’afany d’èxit, amb moral de victòria.

Vull agrair al professor Carles Muñoz i Espinalt el fet d’haver creat aquesta magnífica obra científica i fundat l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, contribuint així de manera palpable al progrés mental humanista. El meu agraïment també a la seva filla, la senyora Nati Muñoz–Espinalt, que dirigeix l’entitat per fer possible la difusió de les idees i l’estudi del gran mestre de mestres, ens tindrà sempre vostè al seu costat per seguir perseverant en fer arribant a les noves generacions la ciència Psicoestètica per a tots aquells que no vam tenir l’honor de gaudir del mestratge del seu pare.

M’acomiadaré amb una frase del professor Espinalt, molt escaient pel nostre procés sobiranista, que diu: “Un poble que no té dirigents amb caràcter, no pot tenir destí”.

Jesús de la Rosa i Anglès

Almoster, 1 de setembre de 2014

Miscel•lània