Qui Som? Conferències Cursos Carles M. Espinalt Bibliografia Notícies
Text

ARTICLES PSICOESTÈTICA

Articles publicats per Psicoestetas

CENTRE D'ESTUDIS BRULLES
BLOG DE LIDERATGE I PROMOCIÓ DIRECTIVA

 

LA MOTIVACIÓ                                                               d'abril 01, 2019

 

La motivació és tenir el valor de ser un mateix, en el que pensa, sent, creu, diu i fa, en la coherència de les seves actuacions de pensament, en l’acció sincronitzada entre el que es pensa, es sap, es diu i es fa en tot moment de les nostres actuacions. La Ciència Psicoestètica ens obre un ventall enorme de possibilitats imprescindibles per entendre les claus que regeixen el comportament i procedir dels humans, en relació als artificis que aquest fabrica, i desprès haurà d’utilitzar i posteriorment vendre els que li són sobrers. Tot motivat per la superació del nombre, la comoditat, la vanitat o l’ambició personal o col·lectiva.

La flexibilitat mental és vital per estar motivat o motivar els altres. Sense passió no existeix motivació personal, el contagi motivacional de grup o de multituds. Cada dia tenim més dificultats per trobar motius interiors escaients, adequats i personalitzats per a cada individu. Per què ens costa tant de tenir i trobar motius suficientment estimulants que repercuteixin positivament en la nostra professionalitat i conseqüentment en el nostre propi rendiment o en el de l’empresa? L’apatia i el desinterès són sinònims de mala educació o d’una manca de consciència que els fa actuar de forma inconscient. La formació Psicoestètica precisament està basada en estudiar les motivacions humanes, per arribar a ser plenament conscient, a gaudir dels nostres èxits, d’assaborir l’alegria del client, de compartir mútuament la satisfacció del tracte contret, de fruir de l’amistat, de posseir un millor nivell de vida.

Realment l’educació i formació que rep la nostra joventut és l’adequada pels temps actuals? o potser estant excessivament influenciats pel mecanicisme, aquest mecanicisme que acostuma excessivament a la incomunicació, el contrari que hem de tenir entre les persones, un excés de comoditat que deteriora el tracte, que evita la conversa aplicadora del discutir, o sigui, el reflexionar i l’aplicació del raonament, raonament necessari per tenir un estat anímic motivacional en forma. Sense optimisme no hi ha camí cap el futur. Treballar amb futuritat és un bàlsam de progrés al qual ens hi hem de comprometre per poder seduir els altres, és igual un client, com una parella, com un votant. La motivació és una aspiració que tota persona té i anhela, sols cal estimular-la amb pensaments positius d’assoliment, per obtenir resultats, per treure resultats de la nostra formació com a directius del nostre destí.

Potenciant a la persona la fem més suggestiva, i la suggestió crea motius per seguir seduint el nostre entorn. Sense trencar amb els hàbits que ens han portat a una situació desmotivant ens serà impossible sortir-se’n. L’adaptabilitat als nous temps reclama una nova interpretació de l’ésser humà, i la Ciència Psicoestètica té respostes al repte dels nous temps, ràpidament canviants. Estudiar les motivacionals que els humans utilitzem per a viure, les causes que ens porten a actuar d’una manera o bé d’una altra. Els humans tenim sentiments els quals responen a uns estímuls externs que fan sorgir emocions i aquestes emocions són causa dels nostres canvis d’actitud, actitud que haurem de controlar perquè sigui congruent amb el nostre tarannà particular i no perdre l’emotivitat que manté el nostre optimisme equilibrat i a punt per triomfar a la vida professional o social.

La paraula “motivació” ve del grec i vol dir moure. Per estar motivat és necessari moure’s, estar en moviment, fer coses, les idees que tenim portar-les a la pràctica. Mentre ens movem gaudim d’allò que fem, estimem tot allò que ens toca fer, no podem arribar a ser grans professionals sense estimar allò que fem, un client, o un arbre, el mar o el cel, tot són motius que formen part de la vida, i la vida s’ha de viure, i aprofitar el temps, fruir de la natura o el que els humans fabriquem, tot contribueix a la nostra felicitat i a l’èxit. Siguem delicats i previnguts en la forma de motivar. Sovint ens trobem que els factors intangibles i de forma són les causes principals del desencís, de males interpretacions a l’hora d’interpretar una ordre o un consell estimulant.

Són temps de canvis de mentalitat, és una època de canvi de paradigma, una actualitat que requereix d’una nova manera de motivar els homes, temps d’equilibrar el fons i la forma. No podem per més temps permetre que la nostra joventut segueixin estudiant el fons a l’escola i descobreixin la forma al carrer. Les motivacions humanes van coordinades de fons i forma, formen un tot, el món és psicoestètic, perquè ens movem i els nostres sentits reben l’impacte de les imatges, colors, formes, gesticulacions, veus, mirades, tot és causa de modificació i reacció de les nostres actituds. Controlar l’emotivitat i regular-la és necessari per no caure en la compra compulsiva o ser de l’últim que parla.

Tots hem de saber trobar els motius vivencials suficients per assolir èxit a la vida.

Autor: S. Brulles i Moragues   30-1-2019

CENTRE D'ESTUDIS BRULLES
BLOG DE LIDERATGE I PROMOCIÓ DIRECTIVA

 

EL VALOR                                                                     de març 16, 2019

 

La vàlua d’una persona es pot mesurar de moltes maneres i formes, de les més cabdals a la vida són com valorem el caràcter i quina valentia tenim per afrontar-les i portar-les a terme.

Al parlar de la paraula valor, comencem a destriar-ne la valoració que li donem, el seu significat i com utilitzem els pensaments en aplicar-lo a les idees, objectes i coses. Com som capaços de mesurar la vàlua de qualsevol cosa que ens disposem a donar-li un valor, ja sigui crematístic o sentimental.

El preu estimable d’una cosa, tant pot ser una obra d’art, una casa o un terreny, el valorarem en diners. Dependrà del nostre coratge saber defensar el preu, tot i tenint en compte les nostres facultats venedores de seducció i els coneixements de l’article que ens disposem a vendre o a posar-hi preu.

Un altre factor primordial a tenir en compte, és el desvergonyiment d’algunes persones a l’hora de valorar quelcom. Cal educar-nos o reeducar-nos socialment per saber valorar psicoestèticament.

L’altre punt clau és valorar el temps, fet imprescindible per exercitar la constància en el treball o l’objectiu marcat. Executant amb persistència les tasques empreses, tenint en compte les prioritats degudament ordenades, que les escomeses diàries ens presenta.

El valor té també un factor moral, relacionat amb els sentiments. Es diu d’aquella persona, que les seves actuacions no són ètiques, i les expressem dient quin valor a hagut de tenir per fer aquesta malifeta, no té moral.

D’aquella dona o home que considerem superior per les seves proeses en el camp de la valentia, en diem frases com: és una persona de gran valor; quin valor ha tingut davant el perill en que es va trobar, posant en risc la seva pròpia vida per salvar el seu poble; o s’ha jugat la vida per aconseguir el seu objectiu.

Saber les aplicacions i significats de la paraula valor ens enriquirà culturalment, dotant-nos d’un millor enteniment per entendre’ns i valorar-nos millor nosaltres mateixos i els altres.

Es parla molt de la crisi de valors de la societat moderna, es diu que s’han perdut els valors, de que han canviat, de que no n’hi ha, es qüestiona què se n’ha fet dels valors acumulats que s'havien anat adquirint a través dels anys d’evolució humana. Queda clar, que els humans sempre valorem, cadascú segons la seva interpretació, depenent de les situacions en què es trobi. La crisi de valors no existeix, han canviat les preferències, el que abans tenia una notable consideració ara no la té, l’ordre de les valoracions és un altra, com l’educació que s’imparteix també. La pedagogia actual s’hauria de replantejar la metodologia en qüestions d’ensenyar a valorar la capacitat d’esforç emprat en l’aconseguiment cultural, professional i material.

Autor: S. Brulles i Moragues   16-3-2019

CENTRE D'ESTUDIS BRULLES
BLOG DE LIDERATGE I PROMOCIÓ DIRECTIVA

 

MENTIDA, MENTIDER                                                de març 06, 2019

 

Qui és una persona mentidera? La persona que conscientment diu coses que no són veritat, que són falses, barroeres i descarades. La veu popular ens diu: “Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir”. La gravetat del cas és que el mentider acaba creient-se les seves pròpies mentides, vivint en un món de fantasia on no distingirà el que és real del que és fictici, convertint-se en una patologia de la qual difícilment podrà sortir, per haver interioritzat un desordre mental, un comportament que va començar conscientment i que acabarà actuant inconscientment, incontroladament en contra de la seva pròpia realitat.

La sinceritat ens fa està centrats i la mentida ens descentra i redueix la nostra intel·ligència constructiva. La mentida té la força de destrucció col·lectiva, individual i el mentider és víctima de les seves pròpies mentides. Els humans som els únics mamífers superiors que ens autoenganyem, la mentida és foment de la hipocresia, el mentider es fa una reputació de malfiança i tothom acaba avorrint-lo, ja que les seves incoherències personals li provocaran una disfunció psicològica que el desacreditarà psicoestèticament en el seu prestigi familiar, professional i social. La mentida és generadora d’impotència al qui l’escolta, per això Goebbels deia: “Una mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en veritat”.

Perquè mentim els humans? Pel poder, per estafar, per impotència, per superioritat, per no treballar, per aprofitament, per vanitat, per imposar, per presumir, per fer-se l’important o per fer-se l’interessant. Hi ha qui quan va al metge menteix, tant si és per fer-se el malalt o el sa, a la boca li fem dir el que volem, però el gest delata el mentider per l’inharmoniós del seu fons amb la seva forma, el gest i l’esguard denuncien la mentida. En el gest hi podem trobar la falsedat perquè ve de l’inconscient i no el controlem, com fem amb les paraules. Una altra dita popular que diu així: “Més aviat s’atrapa un mentider que un coix”.

Els psicòpates són uns dels més grans imaginatius mentiders que podem trobar en la nostra societat, són mentiders compulsius, encadenen una mentida darrere l’altra, amb una facilitat esgarrifosa, són molt creatius per al mal, per manipular i minimitzar els altres, menteixen millor que quan diuen la veritat. Quan menteixen i veuen que la seva mentida causa efecte en l’altra persona, és quan se senten realitzats, el seu ego fantasiós va desfermat, es nodreixen de la mentida i la injuria. No diuen ni mentides pietoses inspirades per la compassió, ni mentides per saber la veritat per necessitat, no fan cap distinció entre família, amics o companys de feina, tot és pura imitació del teatre de la vida, tenen una dissonància cognitiva que fa patir molt als qui es troben al seu redós. La seva mirada està totalment desvinculada de la paraula expressada. Un proverbi jueu diu: “Amb una mentida sol anar-se molt lluny, però sense esperances de tornar”.

Jules Renard deia: “De tant en tant digues la veritat, a fi que et creguin quan menteixis”. Quina reacció tenim les persones que ens han mentit, estafat o enganyat; ho denunciem, callem, ocultem quelcom, ho expliquem, ho fem públic?. El nostre amor propi evita que actuem adequadament, tenim vergonya d’haver sigut enganyats? El nostre orgull està ferit i no gosa per timidesa fer pública una injustícia, que permetrà que el mentider segueixi actuant falsament en d’altres persones de bona fe? Tinguem el coratge de denunciar-ho i farem un món millor per els nostres fills, perquè el puguin gaudir sense mentides, i amagar la veritat, ja que el què ens fa lliures és la veritat quan la trobem i som capaços de dir-la.

Autor: S. Brulles i Moragues  6-3-2019

CENTRE D'ESTUDIS BRULLES
BLOG DE LIDERATGE I PROMOCIÓ DIRECTIVA

 

L'ENVEJA                                                                                  de febrer 03, 2019

 

Qui té enveja? Existeixen persones o col·lectius més envejosos que altres?

L’enveja és malaltissa i pot convertir-se en malaltia, es va desenvolupant des de l’inconscient. Els diccionaris no ho contemplen com una disfunció de la ment humana, des de la més tendra infància s’observen accions envejoses segons Melanie Klein, psicoanalista britànica (Viena 1882 - Londres 1960).

De la mateixa manera que hi ha persones envejoses, també hi ha pobles envejosos. L’enveja té la peculiaritat de no ser notada per un mateix, ens fa actuar amb una naturalitat pròpia de la nostra personalitat. Res més lluny de la realitat actuant, l’enveja s’introdueix sibil·linament en la nostra acció i així actuem per enveja, no per raonament propi del nostre caràcter educat, el temperament s’apodera de nosaltres i ens fa actuar pel desig d’odi envers algú que posseeix o té més poder, salut, bellesa o habilitats.

Els motius de l’enveja, cadascú té els seus, tots en un moment donat podem sentir enveja d’algú o d’alguna cosa, però aquest desig no pot ser irrefrenable, hem de saber dominar el rampell i educar els sentiments que ens acudeixen a la ment. Maimonedes (Còrdova 1135 – Egipte 1204) a l’Edat Mitjana havia escrit aquesta frase: “L’enveja escurça la vida de l’home”. Doncs, si fem cas del metge, filòsof, teòleg i rabí, viurem més anys tothom.

L’enveja va preocupar a Bertrand Russell, filòsof i matemàtic gal·lès, Premi Nobel de Literatura, per aquest motiu va deixar-nos aquesta frase: “El 40% dels problemes de la humanitat vénen de l’enveja”. Podem deduir doncs que moltes de les guerres, sotmetiment de pobles, problemàtiques en les empreses, famílies i partits polítics vénen de l’enveja, per l’odi que es desperta i es tenen certes persones o països. El psicòleg Muñoz Espinalt ens afirma que: “l’enveja paralitza les cordes vocals”. D'aquesta manera podríem afirmar, doncs, que si la teoria de Muñoz Espinalt fos certa, sabríem el perquè hi ha homes que es neguen a parlar, dialogar o negociar, i recorren a les formes més primàries i expeditives, deu ser degut a la incapacitat d’articular paraula racional, quan es troben davant d’aquell a qui envegen. Parlant, parlant es van constituir els Parlaments.

Sense un Objectiu Model a la vida, es pot desferma una intensa enveja, més encara, quan l’individu té una gran ambició personal i les seves habilitats professionals són mínimes. Deixem els sentiments pertorbadors de l’enveja que ens causen malestar psíquic. D’aquí ve que el més cobejat per l’envejós siguin les habilitats d’altri, després vindrà la casa, el cotxe o les joies.

Marquem-nos un Objectiu a la Vida, Estudiem, tinguem un Ideal Professional, convertim l’enveja en motius estimulants d’Admiració, pels èxits de l’esforçat, de les seves facultats o possessions, i tindrem una Base Econòmica sòlida, serem millors persones, éssers humans feliços, més del que mai hàgim pogut somiar.

Autor: S. Brulles i Moragues   30-1-2019

CENTRE D'ESTUDIS BRULLES
BLOG DE LIDERATGE I PROMOCIÓ DIRECTIVA

 

POR A LA HISTÒRIA                                             de gener 20, 2019

 

 

Sense entendre la por i la moda no podrem entendre la història. Dos mots antagònics en aparença, la por un concepte més psicològic i la moda un concepte més psicoestètic. Per la importància que té la història en la vida dels humans, el poder sempre se n’ha fet l’amo, per posar-la al seu servei i conveniència.

Partim de la base que, sense entendre la por, no podem entendre l’ésser humà, perquè l’home és un ésser molt espantat i un gran seguidor de les modes, ja siguin en el vestir, en la política, la indústria, l’agricultura, les vacances, l’oratòria, o fent i manipulant lleis.

La por ens fa seguir una moda, per no quedar antiquats, passats de moda; amb la moda tothom hi pacta, uns més d’altres menys, però ningú queda indiferent davant la moda, per què? Recorrerem a la definició que en va fer el psicòleg Carles Muñoz i Espinalt per entendreu: Periòdica renovació psíquica i estètica en l’expressivitat humana que, fomentada per motivacions personals de variar, singularitzar-se i atraure, aconsegueixen de generalitzar-se, gairebé sempre per respondre a profundes vivències inconscients.

Llavors, qui és prou valent per reconèixer que ha seguit una moda oficialment imperant de la història, repetida i repetida durant anys, fins a quedar ben gravada a les nostres ments, arribant així fins als nostres dies, donant caire de lògica normalitat? Els humans tenim tendència a inventar-nos un defecte-error als altres abans de reconèixer-nos els nostres. La vanitat és mala consellera, ens fa servidors inconscients del poder manipulador, encara que aquest poder distorsionador sigui una tirania forana.

Desprès de llegir el llibre d’Erich Fromm "La por a la llibertat" de l’any 1941, qualsevol persona, per poc versada que estigui en les reaccions humanes davant la por, i la relació amb la història, es dóna perfectament compte que la psicohistòria existeix, i repercuteix directament en la llibertat i els comportaments humans. La por a dissentir del nou ordre establert, la inseguretat que experimenta la persona que seguia l’ordre que fins aquell moment regia, provoca una acció assimiladora de la nova història marcada pel poder imposat entrant, que acabarà posant-se de moda, i donant rang de normalitat per imperatiu legal, la dictadura històrica impositiva del poder actuant. La por no ens fa traïdor a ningú, però sí que té el poder de paralitzar-nos.

Sols els homes de caràcter són capaços de nadar contra corrent, contra la història tergiversadora, conscients del qui l’oprimeix i el sotmet a unes lleis injustes i a la vegada estranyes; aquell que coneix la història del seu poble sap la fortalesa psíquica que dona a tots aquells que la coneixen, saben que no són uns orfes d’història pròpia, no són el fruit d’una història maquiavèl•lica interessada. Som el planter d’un poble amb referents, i projecció universal.

Qui es fa l’amo de la història d’un poble, es fa l’amo del destí d’aquest poble.

Autor: S. Brulles i Moragues           18/01/2019

Logotip d'Eix Diari
DIARI INDEPENDENT DEL PENEDÈS

 

Atracció, Bellesa, Seducció....

  XAVIER PLA LLUCH   Dimarts, 27 de febrer de 2018 

 


L'ésser humà exigeix, en el fons del seu jo, tenir present ‒encara que no ho exterioritzi‒, el do de la seducció. Li pot semblar que solament va al saló de perruqueria per a “adquirir” un pentinat o perquè li venguin la darrera novetat. Però en el seu pensament existeix realment un desig íntim de voler seduir amb la forma,  ‒el pentinat‒ i amb el fons ‒la personalitat‒, i és en això que emprarà la seva agudesa i sensibilitat.   
Qualsevol detall en el pentinat, per petit que pugui semblar, està farcit de matisos, reflex de la diversitat caracterològica que potencia la personalitat. Aquí, pot ser clau la definició que es té d’un mateix, ja que sovint, tot i fruir d'uns cabells fenomenals, no capim la seva versatilitat: la que ens permetrà treure'n més profit en l'encaix amb la pròpia imatge. Heus aquí unes aclaridores preguntes:
- Realment ens identifiquem amb el que ens aconsellen, o amb l'estil que portem?
- Com saber si un pentinat és seductor en la mesura que ens afavorirà o, si més no, té un toc d'informalitat amb què ja creiem sentir-nos satisfets?

 

La diversitat és part necessària de la condició humana, i amb aquesta diversitat, el gust de triar l'estil de pentinat que volem.

 

El tallat, el pentinat, el color... han de ser com una continuació natural de nosaltres mateixos; no pas una qüestió imposada pels cànons de la moda o l'humor de “l'estilista” del moment. Dit d'una altra manera: hi ha qui per funcionar ha de seguir fil per randa el reguitzell (dictat) de les publicacions de moda, mentre que per altres el criteri parteix de la base de la comoditat o de la identificació amb una estètica que no necessita necessàriament l'aprovació aliena. Una vegada feta la tria, tant en uns com en altres la qualitat del “material” ha de ser l'excusa que fonamenti el perquè i el com de l’elecció. En dir “material” ens referim, lògicament, als cabells.  
Ara bé, hem de reconèixer que la dona, estèticament, gaudeix de recursos més “diversificats” que l’home, tot i que el sentit del pentinat femení s'ha banalitzat de tal manera que la informalitat campa com la cosa més trencadora. Ella, tenint com té molt afinada la visió del que li escau, sembla que li retreguin el fet de ser tan curosa amb el seu pentinat. Ell, en canvi, sembla com si la moda s'hagués conjurat perquè torni a allò de “l'os i el formós”, o a una mena de pentinat entre infantil i “clenxa costat”, tot retornant a temps passats on fins i tot et preguntaven de quin cantó s'havia de dur la clenxa.
Actualment impera un excés d'uniformitat i de “cabell pelat”, alhora que és l’època en què més clenxes es fan, molt probablement degut a la influència de figures de l'esport. A les persones els resulta insuportable no poder-se diferenciar “naturalment”, sobretot amb els cabells. Com aquell qui diu “a l'home li fan la clenxa fins i tot a ferro calent”, sembla com si l'estiguessin reduint, capil·larment parlant, a un estat més propi d'un escolanet que no pas al de qui sap decidir el que més li convé.
Que lluny queda aquella creença dels clàssics! Aleshores, quan l'home tenia o duia els cabells llargs era signe de coratge! Avui dia, en canvi, sembla que del “coratge” en tingui l'exclusivitat la dona, ja que fins i tot portant els cabells curts els sap donar una major intencionalitat psicoestètica en el gest del pentinat. A la nostra era, el concepte estètic és divers, i la tria personal comporta una llibertat d'interpretació.


La persona humana s'ha de presentar de forma diversa si vol continuar apreciant la pròpia bellesa; quan estem cansats de mirar-nos de la mateixa manera ja no solem apreciar la bonicor que puguem tenir.                                                              
Carles Muñoz Espinalt

La uniformitat pot acabar reduint les persones a un “ser o no ser”, que diria aquell; però millor reflexionar amb un “sóc o no sóc”. Aquesta pot ser, però, una altra qüestió. Ara, sempre queda el recurs de pensar en la frase:


Hi ha qui prefereix la histèria a l'anonimat.
Carles Muñoz Espinalt


Tot són visions particulars.

Xavier Pla Lluch
Perruquer psicoesteta

Logotip d'Eix Diari
DIARI INDEPENDENT DEL PENEDÈS

 

ELECCIONS 21-D
La superació de l'actitud botiflera

XAVIER PLA LLUCH  11-12-2017

https://www.eixdiari.cat/resources/2017/eix-botifler-99470.JPG

El present article aparentment es desvia de la línia habitual, que és l'estudi de la imatge a través del pentinat. De fet, el vaig escriure al 1989 i va ser publicat pel Diari de Vilanova aquell mateix any. M'ha semblat oportú donar-lo a conèixer novament, en coincidir amb uns esdeveniments prou interessants per al futur del nostre país.

Res més fàcil de descobrir que un botifler. Reconèixer-lo demana ben poca ciència. Sobretot els qui diàriament tractem amb el públic, els ensumem gairebé amb el nas tapat. Així, quan algun català us assegura: “Catalunya no podria viure sense Espanya”, poc us calen més dades ni esperar tenir més proves. No en dubteu: ja en teniu un de fitxat i ben fitxat.

Tanmateix, per arrogància que hi posi, us resulta creïble l'afirmació que us fa? Ni pensar-hi!, un botifler, com tots els oportunistes de solemnitat, mai no està ben segur de res. En ell tot depèn del que bufa, i com tot el que depèn de la força d'un vent no és pas gaire difícil girar-lo de banda. Arribat el moment té prou galtes per fer el paper que convingui. Cap deslleialtat li crea remordiments de consciència, car considera que la moral la fabriquen els qui manen, i, dels qui manen i de llur moral, el botifler mira d'estar-hi al costat i complir-ne els preceptes. Amb aquests plantejaments, mai dels “mais” considera impura la seva ètica. Dorm repapat i tranquil.

Faig memòria i repasso un escrit de Carles M. Espinalt en què s'hi pot llegir: En la seva més modesta i primària accepció, un botifler és un galtes de qui sospiteu que sacrificarà el que calgui, per tal de poder anar amb els qui guanyen i endrapar a cor què vols, mentre aplaudeix el vencedor vingui d'on vingui.

Cal reconèixer que la figura dels botiflers ha rebaixat molt la nostra imatge col·lectiva. Els catalans resultaríem molt més atractius i distingits si, pels carrers de les nostres ciutats i viles, no s'hi veiessin tants botiflers. Amb tot, no és pas utòpic aconseguir que desapareguin, perquè en la mesura que s'enforteix la nostra identitat nacional el botifler es decantarà un altre cop en pro de l'esperit de la terra. Llavors, la majoria us afirmaran que, comptat i debatut, no hi ha pas cap dubte que ells sempre havien pensat que Catalunya a la llarga també podia ser lliure, sols que abans per prudència no ho manifestaven. Fins i tot, més d'un s'autoqualificarà de català quasi perfecte, ja que el seny no el deixa ser temerari.

Uns i altres, tots els ex-botiflers, miraran el compatriota esforçat que a les verdes i a les madures, amb tenaç persistència, ha defensat les llibertats de Catalunya com un cap calent a qui ara cal fer elogis, perquè té el sant de cara. Però interiorment, lluny d'admirar-ne la fermesa, pensarà que es tracta d'un d'aquells que passen del seny a la rauxa: un temerari que no és fàcil de comprendre.

No cal dir que si l'ex-botifler té certa cultura o ha fet un curset intensiu per posar-se al dia, us afegirà que ell, talment com va dir Ramon Muntaner, és com una mata de jonc, és a dir, s'ajup qua ve el temporal i s'aixeca ufana un cop passada la riuada. Si no esteu molt al cas, fins i tot pot fer-vos empassar que és ell, l'essència de la Pàtria! Valdrà la pena esmenar-li la plana? No caldrà, perquè entre catalans tot ens semblarà radiant, possible i perdonable quan la nostra imatge col·lectiva no es vegi embrutida per gent amb actituds botifleres, i puguem anar pel carrer repartint a tort hi ha dret:

SALUT, PATRIOTA!

Xavier Pla Lluch
Perruquer psicoesteta




















El lector escriu
EL PUNT AVUI

DILLUNS 31 D´OCTUBRE DEL 2016

 













Gener 2016







 








GRAFOEMP


Psicoestètica nº1


• La importancia del vestido en la actitudes del ser humano. Nati Muñoz-Espinalt

• Arquitectura i Poder. Josep Batalla
• El poder de la mirada y la forma de saludar. Ramiro Fernàndez

 

Psicoestètica nº2


• La arquitectura plasmada en la pintura. Josep Batalla

• Psicoestética. La imagen personal aplicada al cabello. Vicent Davó

 

Psicoestètica nº3


• La arquitectura i el poder(2). Josep Batalla i Saigí

• Gastronomía con intencionalidad Psicoestética. Josep Bullich i Gaspar
• Larga vida al largo. Nati Muñoz Espinalt

 

Psicoestètica nº4


• Recomendaciones Grafológicas para ayudar a los adolescentes a mejorar la    autoestima. M.R. Panadés
• La imagen de los nuevos científicos y pensadores. D. Ramiro Fernández
• Lujo y Arquitectura. Josep Batalla
• Afán de Actualizarse la propia imagen. Vicent Davó
• ¿Miedo al miedo? Margarita Bisart
• Interpretación psicoestética de la moda. Por Nati Muñoz Espinalt

 

Psicoestètica nº5


• Recordando al profesor Carles Muñoz Espinalt a los 20 años de su fallecimiento.    Por Jordi Norera Jansá
• La "Escuela Grafológica" de Carles Muñoz Espinalt. Maria Rosa Panadés Muñoz
• Carles Muñoz Espinalt, maestro de maestros. Nati Muñoz Espinalt
• Lujo y Arquitectura II. Josep Batalla
• La barba, un testigo de la historia. Ramiro Fernández
• La moda en la cocina. Josep Bullich
• Visión psicoestética de los peinados ornamentales en Europa. Xavier Alsina    Casals
• Afán de singularizarse con la propia imagen. Vicent Davó

 

Psicoestètica nº6


• El cabello y sus adornos.  Por Nati Muñoz Espinalt
• Lujo y Arquitectura III. Josep Batalla
• La moda en la cocina. Josep Bullich
• El éxito en la mirada. Vicent Davó
• Afán de singularizarse con la propia imagen. Vicent Davó

 

Psicoestètica nº7


• La Cocina, lugar motor del hogar I. Josep Batalla, arquitecto-psicoesteta
• Psicoestética e Indumentaria.Ramiro Fernández Alonso
• Aspectos imprescindibles en el éxito de la venta. Vicent Davó

 

Psicoestètica nº8


• ¿Todos somos grafologos?. María Rosa Panadés
• Psicoestética de la imagen humana desde la infancia. Nati Muñoz-Espinalt
• La Cocina, lugar motor del hogar (II). Josep Batalla
• La imagen personal (II). Vicent Davó
• La Joyería sigue brillando. Ramiro Fernández Alonso
• Prever Psicoestéticamente, dignifica el presente y el futuro. Margarita Bisart

 

Psicoestètica nº9


• Psicoestética Directiva - Don de Mando. Carles Muñoz Espinalt
• Cuidado con su imagen personal en la redes sociales. Ramiro Fernández Alonso
• La cocina, lugar motor del hogar(3). Josep Batalla
• Estudio Psicoestètico de los peinados asimétricos y sus connotaciones sociales.    Xavier Alsina
• Psicoestética aplicada. Vicent Davó
• Prever Psicoestéticamente dignifica el presente y el futuro (II). Margarita Bisart

 



 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº1


• La importancia del vestido en la actitudes del ser humano. Nati Muñoz-Espinalt


• Arquitectura i Poder. Josep Batalla

• El poder de la mirada y la forma de saludar. Ramiro Fernàndez

 




 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº2


• La arquitectura plasmada en la pintura. Josep Batalla


• Psicoestética. La imagen personal aplicada al cabello. Vicent Davó

 




 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº3


• La arquitectura i el poder(2). Josep Batalla i Saigí


• Gastronomía con intencionalidad Psicoestética. Josep Bullich i Gaspar

• Larga vida al largo. Nati Muñoz Espinalt

 



 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº4


• Recomendaciones Grafológicas para ayudar a los adolescentes a mejorar
   la autoestima. M.R. Penadés

• La imagen de los nuevos científicos y pensadores. D. Ramiro Fernández

• Lujo y Arquitectura. Josep Batalla

• Afán de Actualizarse la propia imagen. Vicent Davó

• ¿Miedo al miedo? Margarita Bisart

• Interpretación psicoestética de la moda. Por Nati Muñoz Espinalt

 



 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº5


• Recordando al profesor Carles Muñoz Espinalt a los 20 años de su fallecimiento.    Por Jordi Norera Jansá

• La "Escuela Grafológica" de Carles Muñoz Espinalt. Maria Rosa Panadés Muñoz

• Carles Muñoz Espinalt, maestro de maestros. Nati Muñoz Espinalt

• Lujo y Arquitectura II. Josep Batalla

• La barba, un testigo de la historia. Ramiro Fernández

• La moda en la cocina. Josep Bullich

• Visión psicoestética de los peinados ornamentales en Europa. Xavier Alsina    Casals

• Afán de singularizarse con la propia imagen. Vicent Davó

 



 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº6


• El cabello y sus adornos.  Por Nati Muñoz Espinalt

• Lujo y Arquitectura III. Josep Batalla

• La moda en la cocina. Josep Bullich

• El éxito en la mirada. Vicent Davó

• Afán de singularizarse con la propia imagen. Vicent Davó

 



 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº7


• La Cocina, lugar motor del hogar I. Josep Batalla, arquitecto-psicoesteta

• Psicoestética e Indumentaria. Ramiro Fernández Alonso

• Aspectos imprescindibles en el éxito de la venta. Vicent Davó

 



 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº8


• ¿Todos somos grafologos?. María Rosa Panadés

• Psicoestética de la imagen humana desde la infancia. Nati Muñoz-Espinalt

• La Cocina, lugar motor del hogar (II). Josep Batalla

• La imagen personal (II). Vicent Davó

• La Joyería sigue brillando. Ramiro Fernández Alonso

• Prever Psicoestéticamente, dignifica el presente y el futuro. Margarita Bisart

 



 

GRAFOEMP
Psicoestètica
nº9


• Psicoestética Directiva - Don de Mando. Carles Muñoz Espinalt

• Cuidado con su imagen personal en la redes sociales. Ramiro Fernández Alonso

• La cocina, lugar motor del hogar (3). Josep Batalla

• Estudio Psicoestético de los peinados asimétricos y sus connotaciones sociales.    Xavier Alsina

• Psicoestética aplicada. Vicent Davó

• Prever Psicoestéticamente dignifica el presente y el futuro (II). Margarita Bisart